L'esport

L'esport ha esdevingut una de les més aclamades activitats del nostre temps. Avui sembla que si no t'agrada l'esport o hi tens cap tipus de prevenció ets una persona forassenyada, arreu s'emfatitzen les seves virtuts i la seva importància social, l'esport és un puntal de les relacions socials del món en què vivim. Així, forma part del model educatiu de manera rellevant, no hi ha escola o col·legi que no tingui els seus equips esportius, i a EEUU forma part del món universitari d'una manera molt intensa, de fet tots hem vist un munt de pel·lícules on el bon jugador del que sigui (tot i ser un xic tanoca) aconsegueix una beca a la millor universitat.

L'esport com a paradigma de la societat vol dir que vivim en una societat profundament competitiva. A moltes persones això els sembla perfectament vàlid i natural, l'ésser humà és un ésser intrínsecament competitiu, la vida, per aquestes persones, és una competició constant i cal aprendre i preparar-se per a competir, per a lluitar, per a vèncer, per a triomfar.

La paraula esport ve etimològicament del llatí deportare, o sigui, portar a una altra banda alguna cosa que originalment no hi era. Què es porta?, què es deporta?: la rivalitat. L'esport és una paràfrasi, una versió de la guerra. Si es vol, molt millor, ja que en principi no es llencen bombes ni es mata a ningú, però l'esperit és el mateix. Un no pot estimar, ser amic del seu enemic, del seu contrari. Ser amic implica voler el millor per l'altre i ningú s'imagina una competició esportiva on facilitis que l'altre guanyi.

Fixem-nos en això, quan un pare juga amb el seu fill petit a futbol, què fa? Li posa la cosa fàcil, li permet que el guanyi, l'ajuda a que pugui gaudir del joc. No pas el “maxaca”, l'ensorra, o el sotmet a la seva superioritat. Igualment, quan jugues amb un amic al que sigui, a ping pong, per exemple, et permets deixar-li la bola perquè pugui lluir-se, per fe un joc divertit, per simplement passar-ho bé. Si estàs competint això és impensable.

L'esport té totes les mateixes manifestacions estètiques que la guerra i els exèrcits, un uniforme, un himne, un sentiment de pertinença a un determinat grup, un enemic declarat, banderes, estratègies, capitans, generals o entrenadors, llenguatge especific (humiliar al contrari, fer-li mal, enfonsar-lo, derrotar-lo...), etc. I odi cap al contrari. Tot i que això molt ho neguen, ja que és políticament incorrecte, només cal observar la realitat esportiva del nostre país. Veure un partit de futbol i no sentir un seguit de “fills de puta” és impossible.

Curiosament hi ha una relació directa entre conflictivitat social i esport, a més conflictivitat social, més importància de l'esport en detriment de qüestions molt més importants i necessàries. Hi ha més tensió entre seleccions de futbol, la dimensió social els fa d'infladors. que en els combats de boxa, per exemple. L'esport és una versió actual del panem et cirquenses de l'antiguitat. Fixem-nos en els diaris, la premsa esportiva acapara la notorietat més absoluta front d'altres noticies que són summament més importants per la societat. Qualsevol diari dedica més planes a l'esport que a la política o a les guerres, a explicar el què de l'economia o a difondre la veritat del món en què vivim.

Hem de distingir entre jugar i fer esport, o entre fer activitat física i fer esport, una dicotomia que se sol fer anar parella però que no  té perquè anar. Són dues coses distintes. En el joc el gaudi està en el mentrestant, en l'esport el gaudi està en el final. En el joc l'objectiu és passar-s'ho bé, en l'esport l'objectiu és guanyar. L'aspecte agonístic forma part de l'esport indestriablement i no en forma part del fet de jugar (l'activitat física pot ser un joc o un esport segons com se l'emprengui).

En el joc no, podem jugar a futbol un grup d'amics i en acabar anar-nos-en tots plegats a sopar i xerrar, compartir vivències i esperances, abandonar l'agonística i la rivalitat, però això no passa en l'esport, o passa en tant poques ocasions que és anecdòtic més que ontològic de l'activitat, algú ha vist que dos equips rivals acabin sopant junts i tenint una relació amigable? Fins i tot en la vessant més light de l'esport, l'escolar, les males paraules, el joc brut, estan a l'ordre del dia. Per molt que hi hagi excepcions la realitat és aquesta i, si no, només cal anar a veure algun partit d'escolars i respirar l'ambient que s'hi cou. I són, cal ressenyar-ho, els pares i els adults qui més fomenten aquest tarannà de rivalitat.

En el joc la facilitat és fonamental, fer-ho fàcil i aprofitar-se'n, en l'esport impera el més difícil, el més dur, el més... Curiosament esport i circ tenen un origen comú, i tots hem sentit aquella famosa frase de: Más difícil todavía. I per què no més fàcil? No hi ha dubte que una component humana és empènyer les pròpies capacitats, anar més enllà del que un ha aconseguit, aprendre més coses, ser capaç d'assumir reptes i resoldre les contingències de la vida. I això implica un esforç, no ho nego. Però, què té més mèrit, l'esforç que un ha posat en realitzar un objectiu, el com ha estat desenvolupant-se en el repte, o el resultat final? El mèrit em sembla bé, cal que donem mèrit a allò que en té, el que cal veure, però, és què té mèrit, a què donem mèrit.

Diria que l'objectiu ha de ser viure una vida satisfactòria i això implica viure-la, és a dir, el mentre tant va passant. Com deia Deleuze, som nòmades, l'essència de la vida és la seva característica nòmada, anem d'una banda a una altra de manera constant i els llocs on ens aturem no són la part important, la part important és el viatge no l'arribada. La part important de la vida és la vida no l'arribada a la fi, o sigui la mort. Penso que no importa on anem, el que importa és, sobre tot, com hi anem, què fem mentre estem anant a qualsevol banda. I aquesta estona és la que ens ha de fer sentir bé.

És clar que les habilitats ens meravellen, quan veiem algú que té una enorme facilitat i mestratge en fer alguna cosa sentim admiració, en aquest cas solem dir, quin art que té (art vol dir fer bé una cosa, la que sigui), però convertir això en una qüestió de jerarquització i d'enfrontament em sembla un absurd. Ben mirat, tots tenim alguna capacitat que ens és pròpia i el que cal és estimular-la per aconseguir que tothom es desenvolupi de manera harmònica. Ningú és tant bo en res que mereixi ser idolatrat. En aquesta societat fins i tot les manifestacions artístiques, que són subjectives per definició, esdevenen objecte de competició: el millor actor, el millor guitarrista, el millor el què sigui. Què tindrà a veure Paco Ibañez amb Andrés Segovia? per exemple, no precisament un aspecte competitiu de qui toca millor la guitarra, això és un absurd considerar-ho, caldria aprendre a valorar el fet expressiu més que el fet competitiu. I cadascú té el seu propi igualment valuós. O això o s'acaba la comunicació de la subjectivitat. De fet tots som igualment valuosos, o ho hauríem de ser.

D'altra banda, què tindrà de tant extraordinàriament valuós que algú sàpiga córrer molt de pressa amb un cotxe, o que toqui la pilota amb gran habilitat, o que jugui al tennis o al futbol meravellosament bé? No vull desmerèixer res ni ningú, però no crec que tingui tant de mèrit com se n'hi dóna. Molts altres aspectes de la realitat tenen molt més mèrit, al meu parer, i són perfectament obviats i silenciats per la societat competitiva. La societat segueix vivint en el mite constant i mitifiquem persones i activitats sols per la fama i el glamur que els acompanya, no pel seu valor intrínsec. De fet, si un té la sort de conèixer aquest mites d'una manera propera, s'adona que no tenen res del que se'ls atorga socialment, d'aquesta aura d'extraordinàrietat, és a dir, que són éssers humans igual que qualsevol altre, amb defectes i virtuts, com tot déu. El mite s'esvaeix amb el coneixement.

Certament ens calen valors, diuen els defensors de l'esport que aporta valors educatius als joves i a la societat. No sé, depèn dels valors que vulguem per aquesta societat. Si el valor que defensem és guanyar, potser sí. Si defensem altres valors, com la generositat, la col·laboració, l'amistat, el desenvolupament com a persona, com a ésser solidari... en tinc els meus dubtes. En l'esport la moral queda sempre relegada a la victòria, qui no ha sentit a parlar de la mano de Dios? Hi ha també un constant maniqueisme i parcialitat en la manera de contemplar-lo, al nostre equip se li perdonen, valoren o justifiquen coses que a l'altre se li retreuen o se li menystenen.

La societat en la què vivim és una societat altament competitiva i no sembla pas que sigui un model de societat que hagi aconseguit reeixir en una vida satisfactòria per a la generalitat de les persones, com a molt per una petita part, sempre que no es tingui en compte que aquesta també està en el mateix vaixell i el deteriorament d'aquest l'afectarà inevitablement.

Pot ser una societat no competitiva? Jo tinc el convenciment que seria una societat molt més humana i satisfactòria, l'esperança que sigui així la tinc, ho reconec, un xic acoquinada vist el que ens envolta.

Què és socialisme?

Howard Zinn ho explica així:

"Let's talk about socialism. I think it's very important to bring back the idea of socialism into the national discussion to where it was at the turn of the [last] century before the Soviet Union gave it a bad name. Socialism had a good name in this country. Socialism had Eugene Debs. It had Clarence Darrow. It had Mother Jones. It had Emma Goldman. It had several million people reading socialist newspapers around the country. Socialism basically said, hey, let's have a kinder, gentler society. Let's share things. Let's have an economic system that produces things not because they're profitable for some corporation, but produces things that people need. People should not be retreating from the word socialism because you have to go beyond capitalism."

Una traducció aproximada:

“Permeteu-me parlar sobre el socialisme. Penso que es molt important reprendre la idea de socialisme en el debat nacional allà on era al tombant del darrer segle (segle XIX) abans que la Unió Soviètica li dones un mal nom. El socialisme tenia un bon nom en aquest país [parla d'EEUU] teníem a Clarence Darrow, a Mother Jones a Emma Goldman, teníem més d'un milió de persones llegint diaris socialistes al llarg del país. El socialisme bàsicament ens diu, ei, deixeu-nos tenir una societat agradable i gentil. Deixeu-nos compartir coses. Deixeu-nos tenir un sistema econòmic que produeixi coses no perquè són profitoses per alguna corporació sinó produir-les en tant les necessitats de la gent. La gent no s'hauria de retirar del món del socialisme ja que ens cal anar més enllà del capitalisme.”

La posició

Tot es comença partint d'una posició determinada. Hi ha dues maneres de posicionar-se a la vida:

• Posar-se de part dels desafavorits
• Posar-se de part dels afavorits

A partir d'aquí es genera tota l'ontologia que conforma el que un és. I el que un fa. La moral, les relacions, el que entenem per dret i deure, la justícia, la producció econòmica, el treball, l'art, l'amor i l'odi que sentim, la societat que bastim, etc.

La primera posició, la que a mi em fa més el pes, està molt desprestigiada en la societat en la què vivim. Les esquerres han estat minades reiteradament per la societat capitalista, on la socialdemocràcia, amb el seu estat del benestar, ha aconseguit maquillar la realitat espoliadora que li és característica. No hi ha ajudat gens la mala praxi dels països anomenats comunistes que han fet molt poc en defensa de les llibertats de les persones. El comunisme, compartir, no era allò companys.

En el món en què vivim, com a molt s'entén la col·laboració com una caritat que fan els que han aconseguit viure amb un nivell de riquesa vers el que no tenen aquesta sort. És una almoina voluntariosa i plena de condescendència, un fet jeràrquic. En la caritat sempre hi ha un que dóna, que està al damunt, i un que rep, que està a sota. La caritat és vertical i classista. De manera general, el que té sempre se sent justificat del què té.

Les necessitats dels que se la xalen bé augmenten de manera irreflexiva, en una apropiació que impedeix que molts altres tinguin les necessitats bàsiques cobertes. Però, per què un es fa ric? Ho va dir Marx i per mi està claríssim, ningú es fa ric treballant. Et fas ric apropiant-te de la plusvàlua, o sigui, de part de la riquesa que no reverteix en aquell que l'ha produït. Quelcom que hem institucionalitzat en el nostre món. Cleptocràcia institucionalitzada.

La solidaritat és horitzontal, no es reparteix segons la voluntat sinó segons el que pertoca, així la justícia es fa present, ningú està per sobre ni per sota i no hi han drets que siguin fruit de l'almoina.

Molts diuen que aquella màxima hobbessiana que diu que l'home és un llop per l'home és una realitat inqüestionable. Això ho defensen sobre tot i exclusivament els que trien la segona opció, és a dir els que ho són. Però hi ha molts homes i dones que de llops no en tenen res i són perfectament humans, només cal mirar al voltant per a veure'ls. Jo me'ls trobo arreu. I estic convençut que molts dels que van de llops per la vida no ho serien si se'ls permetés no ser-ho,  tot i que accepto que alguna excepció hi deu haver.

Si volem fer una societat humana cal excloure als llops de la mateixa. cal impedir que apareguin llops. 

En una societat solidaria no hi fa cap falta la caritat.

Marx en el Soho

Marx en el Soho és una obra de teatre per un sol actor escrita per Howar Zinn, un dels intel·lectuals, historiador, a qui més hauríem de seguir i escoltar per la seva claredat en exposar les coses i veure la veritat de la història. No us la perdeu.

L'obra va ser escrita, al 1999, perquè Zinn s'adonava que moltíssima gent té una idea equivocada de Marx, i ell el volia mostrar tal com era, tal com l'hauríem de saber, com un home de família preocupat per les coses del món i ple d'un humanisme recalcitrant, un humanisme radical.

La idea és que a Marx se'l permet tornar a la terra per uns moments, però per error és enviat en lloc del Soho de Londres, on va viure, al Soho de NY. En l'obra Marx clama contra la mala interpretació del seu pensament, entre altres la tant sovint crítica amanida per tanta gent sobre la Unió Soviètica que no era comunisme de cap mena, i posa de relleu la veritat profunda que conté la seva filosofia i mostra i demostra la tergiversació que se'n ha fet.

La Comuna de París va establir-se des de març fins a maig de 1871, un poder del poble sorgit arran de la derrota de França en la guerra Franco-Prusiana. Després del derrocament per part d'Alemanya del dictador nebot de Napoleo, Carles Lluís Napoleó, conegut com Napoleó III, les tropes prusianes van abandonar París i el vuit de poder que va quedar va permetre que el poble s'unís i establis un govern popular, el primer i potser únic govern de caire realment comunista que hi ha hagut. En dos mesos van autogestionar les fàbriques abandonades pels seus amos, van establir guarderies, la remissió dels lloguer impagats, etc. Va acabar amb la massacre de desenes de milers de persones que lluitaven pr una proposta de llibertat i igualtat.

Més del de sempre.

Reforma de la constitució? No tenen vergonya

Una cosa són els dogmes que ens tramet l'hegemonia cultural i política i una altra la realitat estadística. Sovint ens diuen una cosa, que a força de ser repetida pels mitjans acaba esdevenint dogma públic, però la realitat és tota una altra, la cosa és que la veritat és la que és, sols cal obri-s'hi i veure-la.

El govern d'España reforma la constitució sense comptar amb la ciutadania. La constitució és la llei que regula totes les relacions polítiques i socials d'un país, és vital, per tant, entenent que estem parlant d'una democràcia, que el poble accepti i autoritzi aquest marc legal, en cas contrari no serà un govern del poble el que resultarà.

Per què no han sotmès a referèndum la reforma? Perquè saben que si ho fessin segurament perdrien, la democràcia queda segrestada pel poder polític que està al servei del poder financer. Retallar la despesa pública és un atemptat a l'estat del benestar, a sostenir condicions de vida satisfactòries per la població i és un assassinat de la democràcia, de la dignitat del poble. I ha de quedar clar, no estan autoritzats a reformar la constitució sense un referèndum, entre altres coses perquè ni tant sols ho tenien en el seu programa, per tant, és una estafa a la població. Parlar d'equilibri pressupostari és la manera de dir que redueixen l'estat del benestar. Volen deixar el sostre de despesa pública en el 0,4% del PIB quelcom que cap, cap!, país de la UE ha aconseguit mai, EEUU té un 15% . No només eliminarà l'estat del benestar sinó que anirà en contra de la recuperació econòmica. Reduir el dèficit de l'estat amb la despesa pública i social és fer-ho a costa de les classes populars, o sigui, les més desafavorides.

Cal entendre de què parlem sobre tots aquests assumptes o ens perdrem amb la retòrica del poder, el coneixement és la base de la llibertat, un coneixement que se'ns nega de manera sistemàtica quan s'esbiaixen les informacions.

Què és l'estat del benestar?

L'estat del benestar implica transferències socials, és a dir, transferir d'un grup a un altre, d'una classe social a una altra, dels que més tenen als que menys tenen, per obtenir un equilibri social on tothom tingui una vida digna i satisfactòria, on s'equilibrin les desigualtats socials, es generi ocupació quan l'empresa privada és incapaç de fer-ho i es protegeixi a la ciutadania de la misèria. Sense pensions la majoria de gent gran viurien en la misèria més absoluta.

Hi han quatre grans pilars que fonamenten aquest estat:

• Sanitat pública
• Educació pública
• Pensions.
• Ajudes socials.

Com sabem el grau de desenvolupament de l'estat del benestar (EB)?

Es calcula sobre el percentatge de despesa pública del PIB. Cal entendre, però, que això s'ha de fer segons la unitat de poder de compra de cada país, ja que un euro no compra el mateix a España que a Alemanya, ni costa el mateix aconseguir-lo. La unitat de poder de compra és el barem que ens diu quina relació real hi ha d'adquisició segons cada país. Un altre barem de l'EB és el percentatge de població que treballa en serveis públics.

Les estadístiques són escandaloses:

Treball social:

• España (amb ñ perquè quedi clar d'on es parla) 10% de la població activa
• Mitjana de la Unió Europea (UE) 15%
• A Suècia 23%

Despesa pública en suport social:

• España 20% del PIB
• UE 27%
• Suècia 30%

Protecció social:

• España 5000 unitats de poder de compra per habitant
• UE 7000
• Suècia 9000

España té la despesa pública més baixa en protecció social d'Europa

EL PIB d'España és el 93% de l'Europa dels 15, és a dir, formem part dels països rics sense cap mena de dubte, però la despesa social està en el 70%, la diferència per igualar el % de despesa segons el nivell de desenvolupament econòmic significa que farien falta gastar uns 70.000 milions d'euros més en despesa pública. No fer-ho du inevitablement a pobresa de l'estat de benestar. Ens estan escatimant recursos socials descaradament.

Per què passa això, Perquè hi ha un poder de classe soterrat que fa feredat. I per què soterrat? Perquè parlar de diferències de classe a la societat actual és quelcom que està fora del discurs oficial i estigmatitza a qui ho fa servir.

Però hi han classes socials, sense cap mena de dubte. L'estructura del poder i la cultura mediàtica esta fornida pel 30% de la població més rica.

Les classes privilegiades, aquests 30% de la població, fa servir sanitat privada i la resta, el 70% de classes populars, la sanitat pública. La polarització per classe social no beneficia a ningú, ja que la qualitat de la sanitat pública és millor que la privada, i és evident, si estas malalt ves a la pública, ja que és on hi ha la millor assistència. Sols si parlem de qualitat hotelera o de confort la privada té millors prestacions. La mitjana de temps per visita a la sanitat pública d'España és de 4 minuts per malalt quan a la UE és de 20 minuts. La sanitat pública, però, rep una pressió de la privada desviant part de la seva assistència cap a ella, amb el que es genera un parasitisme de l'assistència pública per part de la privada.

Despesa en educació:

• Espanya 4.3% del PIB
• UE 5.2%
• Suècia 7%

Això vol dir que, a secundaria, Espanya dedica una mitjana de 550 hores lectives per alumne i, en canvi, a la UE se'n dediquen 678. Al final del recorregut acadèmic això vol dir un saldo de dos anys menys d'estudi d'uns alumnes respecte als altres.

Igualment, la classe benestant espanyola, el 30%, fa servir l'escola pública a través de l'escola concertada, amb el que estem davant d'un altre parasitisme del sistema públic per les mans privades.

L'aspecte menys desenvolupats de l'EB és el que correspon a les ajudes de les famílies, el que té, de manera especial i punyent, una discriminació de les dones.

Despesa pública en escoles d'infància (guarderies):

• España 2% de PIB
• UE 28%
• Suècia 58%

Ajuda a serveis domiciliaris

• España 2% PIB
• UE 18%
• Suècia 23%

Qui cobreix aquestes deficiències? sobre tot les dones. Els malalts, els vells, els desocupats estan a càrrec de les dones, que tenen tres vegades més de malalties que els altres ciutadans espanyols, i que les manté excloses i elimina del mercat de treball i de la generació de riquesa de la societat.

En resum, ens estan enganyant, ens prenen pel “pito del sereno” i caldria que la població es queixés, sense protesta social no s'aconseguirà res, haurien d'augmentar les vagues i les mobilitzacions, i s'hauria de votar en conseqüència. EL PPSOE que ens governa, i ens governarà, no és ni popular ni socialista, quelcom que eufemísticament posen a les seves sigles. Són una estafa de govern. Els hem d'acomiadar, i urgeix.

Tot això està extret de la conferència de Vicenç Navarro a http://www.youtube.com/watch?v=F9H-FOlP7Mo

Apunts d'economia I

L'essència d'una bona societat és que tots els seus habitants tinguin una vida satisfactòria. És possible una societat així? De moment està costant dur-la a la pràctica tot i que teoria no en falta.

En les societats actuals la producció és més important per la necessitat de treball, l'ocupació que proporciona, que pels bens que produeix.

Res nega tant la llibertat com la falta o escassetat de diners.

És propi de tota posició privilegiada desenvolupar una justificació política que sembli plausible, ningú vol semblar el dolent de la pel·lícula.

Dicotomia eterna: capital front treball.

Els menys afavorits només tenen veu en tant són ajudats pels més afavorits.

Pels pobres l'estat és una garantia, pels rics una càrrega (excepte quan apareixen moments difícils i calen rescats per fallida).

L'atur és conseqüència de la industrialització.

La diversitat d'interessos durà sempre a una diferenciació entre els individus, a una diversa adquisició de bens i d'ingressos, això, però, no hauria de significar l'establiment de privilegis de classe i l'estat hauria de garantir que tothom tingués una igual accessibilitat a les oportunitats. Per uns l'adquisició de riquesa és el leit motiv de l'existència i per altres no. Acceptar les diferències de motivació i gratificació fonamenta una bona societat, el que no pot ser és l'acumulació de poder per part de minories.

Hi ha fonts d'ingressos que una bona societat no pot permetre (monopolis, especulació, usura, compra d'influències, beneficis de productes que van contra la salut pública, etc...). No hi ha doctrina per a dirimir-los, la realitat ho mostra constantment.

Igualtat d'oportunitats significa benestar social, la violència social va lligada inevitablement a la pobresa.

Per resoldre el conflicte social no serveix implementar un sistema policial sinó l'eradicació de la pobresa.

En una societat funcional ningú ha de quedar al marge de tenir ingressos, de tenir un habitacle, i de poder satisfer les seves necessitats bàsiques.

Se sol posar com a excusa pel control de les ajudes socials l'existència d'un grup social que no vol treballar i pretén viure a expenses dels demés, però això és una fal·làcia, els únics que viuen, o poden viure, a expenses dels demés, és a dir, que no produeixen i viuen una vida ociosa, són els rics.

Oportunitats de treball no vol dir activitat forçosa, això seria esclavatge.

Una bona societat ha de tenir un estat que reguli les diferències i ajudi als menys afavorits. Calen impostos progressius.

Les societats de consum, com la nostra, es fonamenten en la demanda de bens de consum, el que activa l'activitat econòmica i genera ocupació i possibilitats de consumir, en un cercle constant.

Quan aquest cercle es trenca, quan cau la demanda global, apareixen problemes econòmics i socials, els economistes proposen varis mecanismes per reactivar-la.

• Abaixar els tipus d'interès, el que ajuda a la demanda de crèdit, a la inversió en risc tant empresarial com de consum privat. En realitat no funciona, ja que si no hi ha perspectives en el mercat la gent no s'arrisca, o posa els diners en activitats segures que no fomenten l'ocupació.
• Abaixar els impostos, amb el que es pretén deixar més recursos en mans dels individus per a consumir. Sol passar, però, que les persones i les empreses prefereixen l'estalvi, la retenció de la liquiditat, abans que la inversió, amb el que això tampoc ajuda.
• La intervenció activa de l'estat per a crear ocupació. Per a fer això, donar feina a qui no en té, l'estat no té més remei que endeutar-se, un deute que no implica una barrera pel desenvolupament, ja que si augmenta l'ocupació, augmenten els ingressos i s'estimula el consum general. Com la inversió es fa, o s'hauria de fer, en elements socials, escoles, carreteres, hospitals, etc, augmenta el benestar de la societat en conjunt. La recuperació econòmica ha de permetre l'abandó de l'estat d'aquesta política i recuperar-se del dèficit adquirit.

Quan hi ha recessió es sol dir que els treballadors millor qualificats se'n surten millor, una fal·làcia ja que, en recessió, tots, els qualificats i els que no ho estan, en surten perjudicats.

En una economia model, plena ocupació i consum elevat, hi haurà inevitablement inflació. A un augment de la demanda de productes, augmenta la necessitat productiva i la necessitat de treballadors, els salaris pugen i el producte s'encareix, amb el que el cicle s'inverteix. La inversa, preus estables, implica un atur constant inevitable. En aquest cas, preferit per la majoria, ja que l'atur té menys costos que la inflació, cal una política solidària amb els aturats i això implica a tots els actors socials, empresaris, treballadors i estat, però això costa de conciliar i, a més, aboca a una part de la societat a l'ociositat forçada i a l'exclusió. La disjuntiva atur-inflació forma part de les societats de consum. Sembla que el més intel·ligent és cercar un equilibri entre ambdós aspectes, inflació i atur. El mínim atur amb la màxima estabilitat de preus al consum.

La despesa pública pot:

• Invertir en coses inútils que empitjoren la situació.
• Invertir en coses que serveixen per mantenir l'aparell de govern.
• Invertir en coses que ajuden a resoldre el problema econòmic present.

Un bon govern ha de ser capaç de distingir-los.

A l'argument que l'endeutament hipoteca les generacions futures cal posar-hi certes objeccions, el primer és que dependrà del tipus d'endeutament, és a dir, en què s'endeuti l'estat. Si fa carreteres les generacions futures en gaudiran, per tant pagaran per allò que fan servir, Si incrementa la sanitat hi haurà menys persones malaltes amb el que la despesa sanitària es reduirà. Si inverteix en educació i en evitar l'exclusió social incorporarà més individus productius al conjunt social, que pagaran impostos en lloc de gastar en ajudes, i eliminarà conflictes.

Això no és senzill, cal que hi hagi un equilibri entre la despesa pública i els beneficis que atorga, però és inevitable que hi ha d'haver un tant per cent de deute estatal per mantenir el benestar social. Hi ha un dèficit que és necessari i imprescindible.

Acceptant que els éssers humans estem molt lluny de la solidaritat absoluta hem de reconèixer que hi haurà sempre diferències en la distribució de la riquesa. Per l'afany distint que en acumular-la mostren els propis humans, com en les capacitats que en tenen individualment, el que finalment dóna més èxit a uns que a altres. Inevitablement, sembla, l'avarícia és el mecanisme fonamental d'impuls d'activitat (tot i que no l'únic).

Això no treu, però, que cal una política de distribució de la renda que eviti injustícies i no atii el conflicte social. La riquesa social no pot, o no hauria, d'estar en mans d'una minoria. Tot i que tothom està d'acord en justificar com a just i com a legitim allò que rep, hi ha moltes retribucions de renda que són injustes i injustificades.

L'eina més eficaç per a combatre les desigualtats de renda (a banda de l'eliminació de paradisos fiscals, monopolis, informacions privilegiades, control d'inversions fraudulentes o especulatives, etc., que ja s'han comentat) és l'establiment d'impostos progressius. Un element al que les classes benestants s'hi oposen de manera notable i coneguda. La distribució de la renda deriva en definitiva de la distribució de poder. El poder permet tenir més ingressos i més ingressos permeten tenir més poder, un cercle viciós. Un estat fort que redistribueixi seria la solució, clar que cal que els poderosos el permetin.

El conte del pa

En Joan va aconseguir un miracle en el seu sí, va pensar que feia pa i va aparèixer un pensament de pa que va esdevenir real, un cop pensat ja no va caler res més, el pa era allí i ja no desapareixia mai. Poder fer pa només pensant-lo, tot i ser un fet que l'estranyava, li esdevenia una cosa molt simple, s'imaginava pa i aquest es materialitzava sense solució, com una replica de la multiplicació dels pans i els peixos, tant en pensava tant en sorgia, sense fi ni esgotament, el seu pensar va ser de tal magnitud que per molt que es fes servir aquell pa, o sigui que se'l menges algú, sempre es mantenia en la mateixa quantitat, no minvava de cap manera.

En Joan es va dir: fixat, has trobat un filó, puc vendre aquest pa que no s'esgota de cap manera i em faré immensament ric. Com tothom necessita pa hauran de comprar-me'l inevitablement, i com finalment qui l'ha pensat sóc jo, és just que el benefici sigui per mi.

Així que es va dedicar a vendre aquest pa fruit del seu pensament a tots els altres conciutadans, i va adquirir una enorme fortuna i poder. Mentre els demés només tenien la força del seu treball per a pode viure, un treball que s'esgotava en sí mateix, a ell només li calia la força del pensament. I amb el que produí amb el seu pensar podia quedar-se una part del benefici de la força de treball dels altres. Era just, es deia. I molts li van donar la raó.

Cada vegada que els altres, els seus conciutadans, les persones que vivien amb ell, menjaven el seu pa inesgotable, havien de pagar-li una taxa. El problema era que, si per alguna raó esotèrica, algú podia arribar a menjar d'aquest pa sense que ell ho sabés, és a dir, segons ell, li robava part d'aquest pa i no li pagava el que ell demanava, tampoc ho podia notar, ja que, de fet, sempre hi havia la mateixa quantitat en l'estoc.

Això preocupava molt i molt al Joan. Havia d'inventar-se una altra idea que impedís que ningú, ni que fora per necessitat, pogués menjar el seu pa imaginat/real sense passar per caixa i es va inventar una fòrmula esplèndida: el copypa, un dret d'autoria de pa que el govern del país va acceptar i va regular per decret ja que en Joan, gràcies a les vendes de molt de temps, havia aconseguit molts diners i havia adquirit molt poder.

No hi feia res que a altres els fes falta per a desenvolupar-se com a persones i/o no tinguessin recursos, no hi feia res que signifiques un detriment de la qualitat de vida social i una polarització econòmica i de privilegi, uns vivien del treball i altres de les idees, no hi feia res que qui tenia diners no li venia d'aquella taxa però que a qui no en tenia no poder compra-lo li significava l'absència d'aliment bàsic per a fer-se persona, el que polaritzava encara més la societat, no hi feia res que el pa no s'esgotés mai, havia de pagar-se a cadascú el que Déu li havia donat. O el govern, que pel cas és igual.

Els que aconseguien burlar el copypa i es feien amb un tros d'aquell pa, que n'hi van haver d'agosarats i gamberros que ho feien, van ser titllats immediatament de pirates, lladres i perill social, la solució era posar-los a la garjola una estona, fer-los pagar una multa extraordinària i copiosa i, si reincidien, tancar-los per sempre, ja que eren un perill social i impedien amb la seva conducta que el pa, o millor dit, el benefici del pa, circules de manera lliure i natural.

Clar que va seguir essent difícil, ja que el pa, com dèiem, no minvava mai, així que calia més control, i per aquest motiu van posar la policia darrere de tothom i de tota transferència de pa, els ciutadans van perdre la llibertat i els seus actes van passar a quedar sempre més controlats per una entitat adient, l'Spae, i pobre de tu que no els tinguessis en compte.

No hi ha res com donar a cadascú el que li pertoca. D'això en deien, en Joan i els governants d'aquell país, una societat ètica.

I colorín colorado, este cuento...

Naturalment, això només pot passar en un país imaginari.