divendres, 25 de febrer del 2011

Exclosos que molesten

La societat en que vivim es fonamenta en el binomi producció-consum, per tant, fan falta imperiosament consumidors. La societat no vol ciutadans sinó consumidors. Un consum, però, que no és la fita, la fita és incrementar el capital, no produir bens i serveis, aquests són els mitjans que el capital emprà pel seu fi.

Tota producció du associat un inevitable generar residus i, de la mateixa manera, el consum que se'n deriva genera una serie de residu social del consum. El residu social humà de les societats contemporànies. Són tots aquells que resten fora de la dinàmica econòmica. Aquells que són valorats per les instàncies governamentals o els estudiosos de l'economia com a fruit de la demanda del mercat, de la pressió de la competència, de l'eficiència econòmica, els danys col·laterals, amb l'afegit que, sembla, ningú n'és responsable, no hi ha una decisió atribuïble a cap persona de l'exclusió de una enorme quantitat d'éssers humans que tenen nom i cognom. És el sistema qui ho porta en el seu si estructuralment. Una contradicció del propi sistema.

Al capital li interessa tenir quants menys treballadors millor, i pagar quan menys millor per una feina determinada. I si fa això els treballadors no poden consumir, és una roda força esquizofrènica. Els treballadors tenen però un component determinant, necessiten cobrir les seves necessitats biològiques bàsiques. Les quals són una mínima part, molt petita, del que necessita el capital per a créixer. No en té prou i per tant aquells que només consumeixen a nivells de supervivència no són rendibles socialment.

Els individus que no consumeixen són un element incomode per la societat capitalista, no els pot colonitzar, no els pot incloure a la roda, i són, a més, éssers que demanden cobrir les seves mínimes necessitats, és a dir, una font imparable de despesa pel capital. El capital si té por a alguna cosa és a la despesa no productiva, a tot allò que augmenta la despesa però no el benefici. Un benefici que només es contempla des de l'òptica del capital.

A la societat capitalista sempre li ha fet nosa tota aquella població que no podia incorporar al consum. Abans els feia fora, conquerint nous territoris balders, o plens de poblacions autòctones a qui calia espoliar o fer desaparèixer per a que fossin balders, i on els desheretats del sistema podien reprendre de nou la mateixa dinàmica que els havia fet excedents abans, generant així un nou cicle. Països formats en base a la pura immigració que han esdevingut pròspers avui tenen unes lleis antiimmigració durissimes.

Els que resten exclosos són titllats de ganduls, faltats d'iniciativa, de creativitat, poc previsors, improductius, incompetents, paràsits, etc. Una xacra,, vaja, per la societat. I són ells els primers que reben quan cal retallar ajudes, primer s'ajudarà a que els qui tenen el poder de fer anar la roda consumista no la perdin que a bastir un sistema que alliberi a la població de la misèria més absoluta. És a dir, no se centra en resoldre el problema dels que no tenen sinó en mantenir les expectatives dels que ja tenen. El proclamat estat del benestar necessita impostos per redistribuir, i això no li agrada gens al capital, l'estat del benestar tendeix a mantenir el benestar dels que tenen benestar.

Els desposseïts només podran accedir-hi si poden pagar. Com poden pagar? Doncs gairebé inevitablement netejant la merda que fem, mentre nosaltres ens dediquem a pensar meravelles i dirigir el "cotarro", i naturalment cobrant un salari que nosaltres no acceptaríem per indigne.

Sempre n'hi han hagut de marginals i exclosos al sistema, però avui comença a haver-n'hi un excés, sobre tot en un món que esdevé global. Veurem com resolem aquest embolic. qui ho faci serà un bon desembolicador.

dilluns, 21 de febrer del 2011

El mèrit del mèrit


Vivim en l'època de la meritocràcia. I potser pot semblar una manera justa de distribuir les riqueses i els privilegis, sempre i quan, clar, ens sembli bé que hi hagi qui tingui privilegis, és a dir, condicions de vida millor que els altres. De fet, sí sembla que això agradi a una bona part dels éssers humans.

Al llarg de la història els humans hem anat canviant a com ens acostàvem a aquesta cosa dels privilegis. Al paleolític, quan el fet tribal, és a dir el conjunt, valia més que el fet individual, la redistribució era fonamental per a mantenir la cohesió i la dinàmica del grup. Després la redistribució va donar pas al acaparar per una minoria més béns que l'altra majoria; per a mantenir un estatus de distinció, van aparèixer les elits, les aristocràcies, els que són millors, i que, naturalment, han de tenir més, necessiten més, es mereixen més.

En un primer moment aquest acaparar es va fer en base a la força, si sóc més fort que tu doncs et prenc lo teu i t'obligo a obeir-me. Després això va donar pas a establir un sistema jurídic que mantingués aquesta dinàmica i es van fer un munt de lleis per a tal fi. Avui fem el mateix amb les lleis. El dret romà és un clar exemple. L'establiment d'una legalitat no vol dir necessàriament l'establiment de la justícia. Roma mateix va bastir un imperi gràcies a que al llarg de la seva història va mantenir un exèrcit extraordinari, amb el que sotmetre a tot "quisqui" que no estigués d'acord amb ells (sona bastant al que passa amb altres imperis). Va ser un mil·lenni de guerres constants. Tot un mèrit basat en la força. Al final va aparèixer un altre exèrcit més ben organitzat que el seu ja força desgavellat, i es va acabar el seu sistema de vida.

Ara parlem del mèrit d'una altra manera, ja no és el més fort sinó el més espavilat qui te dret a tenir privilegis. Home, pot semblar que alguna cosa hem avançat però em temo que no gaire. Sempre pot arribar un de més espavilat i treure't el lloc, com abans arribava un de més fort. D'altra banda, és el mèrit una qüestió exclusivament d'esforç personal? Jo diria que, el que en diem triomfadors han tingut, a part d'un esforç personal, també una enorme component de sort. Se'm dirà que hi ha molts aprofitats que no fan, fem, res. Val, potser sí, però hi ha un munt de persones que fan molts esforços per tirar endavant la vida i no guanyen res, a tots aquests se'ls deprecia sense contemplacions. Aquests,  la immensa majoria de persones, no tenen cap dret a privilegis. De fet, en una competició, guanyar, guanyar, només guanya un, els demés perden per molt que s'esforcin, és el que té. El resultat és que si triomfes tens dret a privilegis i si no, no. No sembla gaire equitatiu francament.

Després quan parlem de mèrit de què parlem, del mèrit de ser persona? De la generositat? De la cerca de la justícia? Què és el que té mèrit? Què és el que mereix respecte? L'avidesa? L'acaparació? L'exclusivisme? El ser més fort que els altres? El ser més espavilat? O més intel·ligent? O tenir més sort? Està clar que l'esforç no, ja que, ja he dit, molts s'esforcen un munt i no es mengen una rosca.

A les societats paleolítiques el que obtenia respecte, el que tenia mèrit, era qui menys acaparava i demostrava més generositat, qui més era capaç de redistribuir. Avui el mèrit va per un altre camí. Està clar que no estem al paleolític, deu ser per això.


diumenge, 20 de febrer del 2011

Del treballar


Som éssers socials. Això vol dir que hem de viure en societat inexorablement, ser un ésser humà implica viure amb els demés. Això és tan així que només arribem a ser persones en tant que empenyem aquest viure social. La unió dels individus conforma la societat i la societat conforma els individus en una relació que es retroalimenta.

En aquest viure en societat estructurem una serie d'institucions que ens permeten atènyer i empènyer aquest construir-nos com a individus. Des de les institucions polítiques fins a les de tot tipus, socials, culturals, esportives, lúdiques, artístiques, familiars, etc., etc.. La cosa és, però, que el fonament de la societat en la que vivim, la societat liberal capitalista, està sustentat per un tipus de relació força contradictori amb el dit fins ara. El treball.

El treball no és una institució social humana, i no ho és perquè el seu fonament no és el desenvolupament de les persones sinó del capital. En aquesta institució les persones no són l'element al voltant del que gira l'acció. Les persones hi són, de fet, perfectament prescindibles. Així podem substituir, i ho fa la industria abastament, els treballadors per robots, i no passa res. I quan no es poden substituir per robots s'exploten igual que si ho fossin. En canvi, en qualsevol altre relació social, això seria un absurd. Imaginem una obra de teatre, o un partit de futbol, o una conferència, o un parlament, o el que sigui, on els espectadors i/o actors fossin robots, seria una estupidesa, un sense sentit.

En aquesta institució especial que en diem treball, inevitablement les persones en resulten alienades, excloses en tant que éssers humans, i sols se'ls valora en relació a la productivitat econòmica i no el desenvolupament com a individus. D'altra banda, quan els països calculen la seva riquesa, el seu PIB, no tenen en compte mai una enorme quantitat d'activitats que formen part de la societat i sense les quals res funcionaria, com el treball de les mestresses de casa, de les associacions sense ànim de lucre, del creixement personal dels individus, de la capacitat de generar benestar feta sense comprar ni vendre res. Es calcula el capital i prou. Les persones no compten per res.

La idea que hem vingut aquí a treballar és una idea burgesa que neix amb la revolució industrial, a la burgesia capitalista li era imprescindible inserir en el coco de les persones aquesta idea o es quedaven sense mà d'obra. Treballar, treballar, treballar, tota la vida perduda treballant. Viure per treballar i no treballar per viure com havia sigut sempre. A sobre dins d'un sistema que inevitablement comporta un alt nivell d'atur que la competició comercial és incapaç d'evitar. Les societats desenvolupades tindran sempre un percentatge d'aturats, un atur estructural, amb els que no sabran com manegar-se.

Les persones es veuen abocades a acceptar uns treballs escandalosament indignants només perquè la necessitat els empeny, una necessitat que va de la mà de l'enriquiment d'una minoria. I es vol fer d'això una virtut.

Caldria qüestionar-se perquè produïm. Produir per augmentar el capital d'uns quants és una enorme bestiesa. Subordinar el benestar humà a la lògica de la productivitat no em sembla una idea gaire intel·ligent. Cal veure per què, per qui i com produïm. Estem immersos en una dinàmica que es mou en torn a la producció-consum-ocupació, i on el desenvolupament i l'emancipació de les persones en resta exclòs.

Tot això, de fet, comença amb el neolític, quan amb l'agricultura es va començar a produir més del que es podia consumir, i van aparèixer uns espavilats que van decidir que ells, que serien els amos del tros, es quedarien una part de tot el que produïen els altres, acumulant en unes poques mans la productivitat del conjunt. És el que se'n diu cleptocràcia, i en ella seguim.

dijous, 17 de febrer del 2011

Consum i energia


El món és finit, per tant el creixement continuat és impossible, no és pot créixer sempre, hi ha un moment on ens hem d'aturar, és una llei de la natura. L'economia que mou el nostre món -el món liberal capitalista en el que estem immersos- està basat en el creixement constant. És, doncs, un camí condemnat a fracassar inexorablement. Però els dirigents i els governs ens empenyen de manera constant a seguir creixent.

Un creixement del 2% anual vol dir que cada cinquanta anys hem doblat el creixement, el consum, la despesa energètica. No és estrany que anem esgotant el recursos dels que disposem. El creixement de la població humana desborda les previsions que es podien haver fet. I el consum també, sobre tot d'una part de la població, la del primer món, que avui té uns nivells de despesa energètica mai vistos abans en tota la història de la humanitat.

Cap al 1700 hi havia una població mundial més o menys estable, si bé havia hagut un cert creixement, el món contenia un número relativament semblant de població. Podem dir que hi havia hagut un creixement lineal. Fins aquí només fèiem servir l'energia que trobàvem a flor de pell de la terra. A partir d'aquest moment, amb la Il·lustració, el desenvolupament de la tècnica i la ciència i la revolució industrial burgesa capitalista, comencem a fer servir fonts d'energia fòssil, i la població mundial comença a créixer exponencialment.

Amb l'adopció d'aquestes noves fonts d'energia, energies fòssils com carbó i petroli, vam començar a fer servir una energia que havia necessitat milions d'anys en acumular-se. I no només, sinó que aquest consum d'energia fòssil l'hem anat augmentat també exponencialment.

Aquesta energia ens ha possibilitat desenvolupar noves formes de produir i han augmentat els bens i la possibilitat de consumir-los, però, pot seguir això per sempre? Si per a fer això gastem en poc temps una energia que ha necessitat milions d'anys en acumular-se no sembla pas que pugui ser. En una terra finita, si gastem més energia de la que el sistema pot subministrar, inevitablement arribarà un moment en que no n'hi haurà. No cal ser una "lumbrera" per entendre això.

Si ens fixem en el consum del petroli, el 90% del que hem gastat al llarg de la història ha estat consumit els darrers cinquanta anys, el 50% en els darrers vint-i-cinc anys. Com més accelerem l'economia més augmentem aquesta inèrcia. Fins ara, més consumíem més n'extrèiem, però ara ja som en un punt en que enlloc d'aconseguir extreure'n més, començarem a extreure'n menys, i això amb més tecnologia i despesa.

Hi han fonts alternatives d'energia? Segurament sí, però ens cal, sobre tot, d'implementar un nou sistema econòmic en el que el creixement deixi de ser l'eix que emmarqui les relacions humanes. El contrari és impossible per molt que sigui desitjable anar sempre consumint sense parar i per moltes energies que ens vulguem inventar o treure de la màniga. Diuen els governants que si no creixem l'economia s'atura i hi haurà més atur i més crisi, i tenen raó dins del sistema econòmic actual, però seguir creixent indefinidament és simplement impossible, el que cal és canviar el sistema econòmic.

Al món, els països subdesenvolupats d'Àfrica, Amèrica i Àsia, els seus habitants, més de dos mil milions de persones, tenen una despesa de 2000W per persona i any; a EUA, amb 300 milions de persones, la tenen de 12000W/persona i any i a Europa, amb uns altres 300 milions de persones, d'uns 6000W/ persona i any. Està clar que algú ha de deixar de consumir, i jo diria que també està clar qui.

L'energia hauria de ser un bé comú, hauria d'estar en mans de la societat i no de capitals privats, hauria de ser el conjunt social qui determines com obtenir-la, mesurar-la i distribuir-la de manera equitativa. Noves fonts d'energia seran necessàries però cal que passin per la distribució equitativa. I, sobre tot, ens cal entendre que hem de decréixer, hem d'aturar el ritme de consum. En cas contrari anem de dret a la catàstrofe.

Hem de consumir només lo necessari i reflexionar profundament sobre què és realment necessari.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Respecte i tolerància


Avui està molt en boca de la gent la paraula tolerància. La paraula deriva del mot llatí tolerantia que significa paciència. L'Enciclopèdia Catalana la descriu com acció de respectar les conviccions de l'altre en matèria religiosa, política, ètica, artística i no impedir-li el seu exercici.

Però he de reconèixer que sempre que algú em parla de tolerància tinc una estranya sensació, alguna cosa grinyola en el mot i la postura. De fet, més que una postura és una impostura, un posar-se pel damunt de l'altre i atorgar-li el beneplàcit personal a la seva existència, com si un, el que tolera, fora l'arbitre superior que determina, que permet a l'altre ser i estar. O sigui, va, tolero que hi siguis! No sé, em sona fatal, francament.

La tolerància va molt lligada al relativisme. Quan la societat europea, profundament teològica, va descobrir que el món era molt gran i que hi havia moltes altres maneres de entendre'l, tot i seguir pensant que la seva societat i els seus valors, els burgesos naturalment, eren la base de tota bona societat, va començar a desfer-se la idea dogmàtica que aquí érem els únics que teníem la veritat, es van descobrir altres cultures, altres maneres d'entendre les coses i no va quedar més remei que tenir-les en compte. Van aparèixer també altres religions, el protestantisme bàsicament, que provocaren enormes conflictes dins dels estats, i no hi havia més remei, si es volia la pau, que reconèixer-les i tolerar-les. Locke, el gran pensador anglès, va fer un escrit sobre la tolerància on bàsicament es deslligava la religió de la política. En aquest escrit ja no ho tolerava tot, però.

Això està bé assumir-ho, nosaltres, jo, no som, sóc, els únics en aquest món. Ara bé, és tot relatiu? Són vàlids qualsevol valors? Hem de tolerar-ho tot? Qui té raó? Qui es pot posicionar en una posició de superioritat?

Inevitablement en les societat que tenen un mínim de llibertat, suposem les societats democràtiques, les discrepàncies i les diferències han d'aparèixer per força. Fins i tot podem estar d'acord en defensar determinats valors però discrepar en com dur-los a terme. Sembla que només una reflexió racional que no sigui excloent pot proporcionar-nos eines per a dirimir què i com hem d'atènyer els valors socials que ens permetin una vida digna.

L'acció de tolerar tot allò que passa sols pel fet que passa i que existeix pot semblar respectuosa d'entrada però amaga un acriticisme i una falta de reflexió profunda sobre la realitat. La diversitat, la diferència, és fonament de les societats humanes, però la diversitat que dóna lloc a establir diferències en quan a desigualtats que beneficien a uns i perjudiquen a altres no és un valor interessant a perseguir. Llibertat no vol dir arbitrarietat. La llibertat sempre és quelcom condicionat a alguna cosa, a alguna acció. Una acció que ha de sorgir de la pròpia persona, és una acció moral que executa l'individu al fer una tria. No tota tria és moral.

Està clar que la veritat és fugissera, i que som tots plegats presa de la nostra veritat parcial i partidista, tenim els nostres condicionants i valorem als altres segons això. No sempre podem imposar la veritat, però sembla més fàcil en negatiu, podem veure la mentida, l'acció que és irrespectuosa amb els altres. No podem tolerar lo intolerable, ja que això no ens du cap al bé de cap manera. Sabem com anar cap al bé? Potser no, però des del mal no anirem mai cap al bé. Si ho tolerem tot podem acabar tolerant la intolerància i això seria una molt mala posició.

Respecte és un mot més interessant. Respectar vol dir tenir en compte, situar, saber de l'existència, reconèixer l'altre, considerar-lo. Cal respectar fins i tot, i potser sobre tot, als teus enemics. El respecte no ho accepta tot ni és tolerant en qualsevol cosa. El respecte implica una visió crítica, la tolerància pot incloure una indiferència sobre els fets. En tot cas si hem de tolerar quelcom ha de ser quelcom que empenyi l'assumpció constant de la llibertat dels éssers humans. La tolerància és un acte passiu i el respecte és un acte actiu. La tolerància pot ser destructiva i el respecte serà sempre constructiu.

Respecte per a tothom i intolerància per allò intolerable.

dijous, 10 de febrer del 2011

Programari


Hi ha hagut tres gran esdeveniments que han impulsat el coneixement humà: El llenguatge, l'escriptura i la impremta. Cadascun d'ells ha permès fer un pas de gegant en la comunicació i en l'acumulació de coneixements. Darrerament n'hi ha hagut un altre, la informàtica.

Algú s'imagina que cada cop que escrivíssim qualsevol cosa haguéssim de pagar un canon a algú que va ser tan eixerit com per patentar l'alfabet? O el mateix cada cop que imprimim un llibre, un canon als hereus de Gutenberg? Seria un despropòsit. Doncs això és el que passa amb els programaris privatius. Hi ha algunes privatitzacions -si no totes, gairebé totes- que van en contra del desenvolupament. Aquesta és clarissima.

Això ho van tenir clar tota una serie de persones, entre les que destaca, Richard Stallman, qui, des que va veure com anava funcionant el tema de la informàtica, va proposar-se crear un sistema operatiu, un programari, que fos de lliure accés per a tothom. Hi ha una confusió, però, amb el terme anglès free, que vol dir lliure a la vegada que gratuït. Un programari lliure no sempre ha de ser gratuït, podem haver de pagar el servei que se'ns dóna, però serà "free", lliure, si compleix quatre requisits bàsics.
  • Podem executar el programari quan vulguem i pel que vulguem
  • Podem estudiar el codi font i canviar-lo i adaptar-lo a les nostres necessitats
  • Podem distribuir sense cap restricció el programari a qui vulguem
  • Podem millorar els programes i enviar-los lliurement a tothom

Els programaris privatius, els que forneixen empreses com Microsoft o Apple o Mac, entre altres, restringeixen l'ús, no permeten que canviem el codi, no es poden redistribuir lliurement (això és un delicte), i ens obliguen a passar per l'empresa per a qualsevol necessitat que no estigui contemplada d'antuvi. Restringeixen la llibertat i la comunicació, en definitiva. Això si no filem més prim i resulta que fan accions de monopoli i escruten els ordinadors amb programes  ocults, entre altres coses.

Al darrera del programari lliure hi ha una posició ètica que defensa que tota la humanitat té dret a llegir, escriure, i accedir a les innovacions comunicatives i educatives, amb tota llibertat. Per a atènyer aquest objectiu, Stallman va crear la Free Software Foundation (FSF). Al darrere s'hi han anat sumant un munt de voluntaris d'arreu del món que fan programes en format lliure i els donen a la humanitat.

La qüestió no és intranscendent sinó que té molta importància, una importància de la que sovint la majoria de les persones no se'n adonen, o no volen adonar-se'n. Per exemple les administracions, cadascun dels ordinadors de l'administració, ajuntaments, hospitals, escoles, centres oficials, etc., etc., fan servir programaris privatius i paguen uns diners als propietaris del programari per tenir dret només a fer-ne ús en cada aparell en concret. És a dir, quan compres un ordinador amb un programa de Microsoft, només adquireixes el dret a fer-ne ús en aquell aparell i no en un altre, i sols adquireixes el dret a fer-ne ús, res més. Bé, tot això, a més d'un dineral que paguem entre tots i que va a parar a mans privades, posa les dades de l'administració dins d'un codi que la societat no té cap dret a manipular, i en canvi sí ho pot fer l'empresa en qüestió.

Migrar de programari privatiu a programari lliure implica un xic d'enrenou, però no tant, i és molt saludable, molt més ètic, molt millor pel conjunt social. Es pot fer mica en mica, amb els paquets d'ofimàtica lliures com Open office (malauradament avui tot i lliure lligat a empreses privades) o el darrerament deslligat de cap empresa privada Lliure office. També es pot començar amb els live CD, com els de Ubuntu -tot i que hi han múltiples distribucions- que permeten treballar i fer proves amb el programari lliure sense canviar res de l'ordinador fins que un s'acabi de decidir. De fet qualsevol cosa que vulguis fer amb un ordinador pots estar segur que hi ha un programa lliure que ho permet fer: veure vídeos, escoltar música, escriure, dur comptabilitats, veure fotografies o modificar-les, navegar per Internet, etc., etc..

És curiós observar que individus com Bill Gates, que han acumulat una fortuna enorme explotant a tothom, el que els permet fer caritat i obres socials, es converteixen en persones respectabilissimes i a imitar. En canvi els altres, com Stallman, que no han fet fortunes ni fan caritat, se'ls anomena hackers, idealistes, utòpics, un xic despectivament, però aquests donen la seva feina a la humanitat. Això és el que se'n diu solidaritat.

Per un món més lliure i solidari cal empènyer el programari lliure.


dimarts, 8 de febrer del 2011

Una de democràcia


El món occidental s'ha auto-anomenat garant de la llibertat i la democràcia. No sé si la democràcia que vivim és garant de la llibertat, però així sembla que ens ho creiem. I així la volem imposar arreu, una llibertat imposada, quina cosa.

La democràcia que vivim és hereva de l'evolució de la modernitat, dels contractes socials empesos per una burgesia farta d'estar exclosa de la política, fins aleshores en mans d'una aristocràcia de sang. De l'aristocràcia de sang es va passar a l'aristocràcia de mèrit. Home, alguna cosa va canviar, però no tant.

Amb la modernitat els absolutismes van haver d'entrar en el que es va anomenar despotisme il·lustrat, és a dir, un govern pel poble però sense el poble. No podien obviar les necessitat de generar riquesa, i la riquesa, ja se sap, no surt de les pedres mirant-les, cal que algú les piqui.

Amb aquest rerefons es van produir les revolucions adients, unes revolucions sempre amb el poble empenyent-les, un poble fart de morir-se de gana i de ser l'etern oblidat. Sembla, però, que cap de les revolucions va produir-se on devia. Ni la revolució francesa va ser fruit d'un poble il·lustrat, ni la americana d'un poble igualitari, ni la russa d'un poble proletari. De fet, la revolució de les revolucions, la que va triomfar vertaderament, va ser la revolució industrial capitalista i burgesa, que sense fer tant de soroll, va escolar-se per tota la societat occidental, empenyent l'explotació del món i dels humans per part d'una minoria. La que avui governa les democràcies occidentals.

Un fet sorprenent és que, un cop assolit el sufragi universal, els treballadors -que són, o eren, la immensa majoria- no aconseguissin imposar un sistema de govern que els fos favorable. La minoria que governava, que tenia la propietat dels mitjans de producció, els que es quedaven la riquesa, es van adonar ben aviat que calia més tenir un poble content que sotmès per la força, i que si el poble augmentava un xic les seves expectatives hi guanyaven encara més. Hi guanyaven en ambdós sentits, d'una banda feien més negoci, i de l'altra deixava de queixar-se. I així va esdevenir que les classes proletàries van passar a ser petits burgesos, de ciutadans van passar a ser consumidors.

El resultat fou que, amb aquest petit trastocament, els de baix volien estar on estaven els de dalt, no millorar com a grup social sinó individualment, i la manera era -sustentada per una fal·làcia que diu que si vols pots- el treball i l'esforç, el mèrit personal, tant aconsegueixes tant vals. Però sempre amb una minoria determinada a dalt de tot. Això permeté un canvi notable, ara ja no era el govern pel poble però sense el poble sinó el govern del poble però per a uns quants. La democràcia representativa no deixa de ser una fal·làcia amb la que ens donen peixet, però sempre segueixen manant els mateixos i pels mateixos interessos.

Aquesta minoria que mana al món occidental -i de retruc al món global- no veu amb bons ulls els governs que li van en contra. Els que li són favorables sí. I així es titllen de dictadures horribles i mancades de drets humans, i es fan intents constants de desestabilitzar-les, amb tancs o econòmicament, amb una arbitrarietat i una hipocresia absoluta, només alguns que, en bona part de casos tenen molt a ensenyar-nos respecte a la igualtat i la llibertat, al benestar de la majoria. I als quals, quedi clar, també se'ls pot fer crítica, faltaria.

En canvi, els que són favorables, per molt dictadures que siguin, no sols se les tolera i no se les crítica sinó que se les empeny. Així se'ns omple de noticies terribles sobre Chávez, sobre Fidel, sobre Morales, etc., que, valga'm déu, fan coses pel poble! Però si el poble es revolta a llocs com Tunísia, Egipte, Palestina, i pretén establir un nou marc de relacions i desempallegar-se de dictadors favorables als interessos occidentals, compte! no fos cas que acabessin guanyant.

I després hi ha altres llocs que ni se'n parla, Guinea, Camerun, Turkmenistan, Chad, Aràbia Saudí, Etiòpia, entre altres. Aquí la mamella raja i, per tant, més val no tocar res.

Tot plegat fa tanta pudor que el més astorador és que no hi hagin més revolucions.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Coneixement i drets



Qui és tan eixerit que tot s'ho inventa? Jo diria que ningú, de fet, la tan anomenada creativitat és sempre el resultat d'una copia, que ve d'una copia, d'una altra copia, i així ad líbitum. Si ho mirem bé, la vida és una copia constant, un procés de copia que porta uns 3500 milions d'anys ininterromputs copiant-se constantment -amb variacions continues- i que gràcies a això ha donat lloc a la diversitat que la caracteritza. Si no copiem no avancem, aquesta és la cosa. Agafar una idea i dur-la un xic més enllà és el que permet l'evolució.

Al llarg de la història humana els drets d'autor no van aparèixer fins a l'arribada de la societat capitalista que tot ho mercantilitza. Amb tot, val a dir que el que es pretenia amb els drets d'autor era inicialment protegir al consumidor, permetent que els generadors de coneixement trobessin incentius per a difondre el coneixement, i que així arribes a tothom. És a dir, es volia protegir al consumidor, no l'autor. L'evolució, una mala copia, de tot això ens ha dut a l'extrem contrari, la privatització del coneixement i l'impediment de la copia, que és quelcom que va en contra del desenvolupament i del consumidor.

Els que defensen el copyright diuen que si no es fa així la cultura s'acabarà. Jo diria que tenen una concepció de la cultura molt pobra. D'altra banda el paral·lelisme que es fa entre la copia i el robatori em sembla un despropòsit. Quan un roba alguna cosa a algú aquest es queda sense la cosa, quan un copia una idea a algú aquest continua tenint-la, amb l'avantatge que, segurament, li vindrà ampliada i millorada.

La cultura sempre s'ha desenvolupat en base a la copia, des de l'origen de la humanitat. S'ha copiat el fer foc, els sistemes de conreu i ramaderia, les armes (com no), els usos socials, els alfabets, els mites, els vaixells, etc., en definitiva els coneixements de tot tipus. La immensa majoria dels clàssics els coneixem gràcies a que van ser copiats per altres individus - no només copiats sinó també comentats- i així no s'han perdut. Músics com Bach copiaven altres músics que els agradaven i en feien variacions. En fi, els exemples són moltissims.

Avui hi ha milers de persones que moren per no poder tenir lliure accés a la cultura, al coneixement, a medicació. Les patents -una variant de la restricció molt més contundent que el copyright- impedeixen que es beneficiïn de millores en la seva qualitat de vida enormes quantitats de població. I, a més, la ciència no pot desenvolupar-se amb els drets que privatitzen la copia ja que el seu fonament és precisament agafar les idees d'altri i, qüestionant-les, dur-les més enllà, el que ajudaria a trobar millores més eficaces contra grans problemes de la humanitat. I el mateix passa amb la industria, les arts, i tot plegat.

El copyright significa que s'ha de respectar l'autoria d'una obra, així si -suposem- hom pot demostrar que ha escrit, per ex. Romeo i Julieta, exactament igual al de Shakespeare, però ho ha fet sense tenir coneixement de l'obra d'aquest, és a dir, ho ha fet de manera autònoma, el copyright ha de respectar l'autoria independent. En canvi la patent impedeix que cap altre individu que arribi pel seu compte a una idea pugui fer-la servir si un altre l'ha registrat primer. Aquí la cosa és haver-la registrat, no inventat. Quelcom summament pervers, jo diria. De fet, la majoria de patents i de drets d'autor no estan en mans dels autors sinó d'empreses privades que les mercantilitzen.

Els drets d'autor són un tipus de dret molt particular, són uns drets que es poden comprar i vendre. Algú s'imagina que el dret a la dignitat es pogués vendre? O a la llibertat? No quadra. Per evitar aquest atzucac les lleis preveuen que hi ha una mínima part del dret d'autor que és invendible, una part tan mínima que significa un pur nominalisme, de fet es venen i es compren a dojo. A tall d'exemple, els propietaris dels drets de les cançons dels Beatles no són ells precisament. I, d'altra banda, són uns drets que caduquen amb el temps. Algú s'imagina un dret humà que caduqui amb el temps? Quin tipus de dret més tort, no? La caducitat dels drets d'autors s'ha anat augmentant amb el temps, d'uns pocs anys a l'inici de la seva implantació fins als setanta o vuitanta anys -segons els països- d'avui després de la mort de l'autor. Quan els drets recauen en una persona no física que no mor mai, com molts d'ells, la cosa no té final.

Vol dir tot això que els autors no han de guanyar-se la vida? Home, no, el que cal és trobar maneres de redistribuir més equitatives i que permetin empènyer la cultura. La privatització no va amb el desenvolupament del conjunt social, la prova n'és el món en que vivim. Clar, en el supòsit que vulguem el desenvolupament del conjunt social. Si fins fa ben poc la copia cultural necessitava tota una industria avui, amb la informàtica, això ha canviat i cal un replantejament de com ens aproximem a aquest fet. Hi han alternatives a la industria cultural que permeten viure del que un fa sense restringir-ne l'ús. Els autors s'han de guanyar la vida com tothom. Tothom té dret a una vida digna.

La cosa és que a dia d'avui -fonament del sistema capitalista- uns viuen del seu treball i altres del treball dels altres. Alguna cosa grinyola. Tothom hauria de viure del seu treball, i la riquesa hauria de repartir-se equitativament. No es tracta de condemnar ningú a la misèria -els autors en aquest cas- ans el contrari, es tracta que tothom visqui dignament. Els privilegis només els gaudeixen les minories i sempre a costa de les majories. No em sembla gaire just. De fet, a mi em sembla evident que quan algú es fa ric no ho aconsegueix perquè treballi molt.

Hi ha un dret fonamental de la humanitat que és el lliure accés a la cultura i el coneixement. Per a molts sembla que subsidiari a interessos partidistes i minoritaris. Jo penso que caldria respectar-lo abans que restringir-lo. 
Està clar que, avui per avui, la cosa no funciona així.

divendres, 4 de febrer del 2011

Plaer i dolor


Em diu un bon amic meu que ell el que vol a la vida és ser feliç. Bé, sembla una aspiració ben lícita i que ha significat una aproximació a les relacions humanes, com apuntava en altres entrades, a la cerca d'una ètica i una moral, d'una política que maximitzi la felicitat i el benestar.

Però, és això possible de manera absoluta? Quin preu estem disposats a pagar per a ser feliços? Què vol dir ser feliç? L'absència de dolor? Aconseguir tots els nostres desitjos? Omplir-nos de plaer? No tenir desitjos? Tot plegat sembla prou irreal.

Segons Aristòtil la felicitat absoluta seria la fi de l'acció. Si un està bé ja no vol que res més succeeixi, quedar-se com està seria el més desitjable. Gairebé una negació de la vida, ja que aquesta canvia constantment. La virtut i el bé no són coses que es tenen sinó que es fan. I la felicitat no pot ser una situació sobrevinguda -fruit de l'atzar- sinó que ha de ser el resultat d'una tria, d'un acte conscient, d'una voluntat. Per Aristòtil la felicitat no la dóna el coneixement sinó la voluntat, el caràcter. El terme mig, la mesura, seria cabdal per a no caure en infelicitat.

Per Kant la cosa és diferent, cal coneixement per a fer el bé i actuar de manera correcta, un coneixement interior, així Kant no diu mai què ha de fer un sinó com ho ha de fer, sota quin paraigües ha de conduir els seus actes. L'imperatiu categòric ens diu, des de la individualitat, quina acció és correcta, indiferentment del resultat de la acció. L'acció correcta és aquella que es completa en si mateixa. Així fer una acció correcta no ens du necessàriament a la felicitat.

Volem la felicitat a qualsevol preu? Una felicitat basada en l'acció incorrecta no sembla que ens atregui gaire (i aquí cadascú sap què vol dir incorrecte per a ell). Una felicitat basada en el dolor aliè no sembla que sigui molt desitjable (tot i que per algú potser sí). Una felicitat sense justícia no sembla gaire atractiva. Primer la justícia i després ja procurarem ser feliços.

Tampoc una felicitat sobrevinguda ens sembla una cosa gaire atractiva. Aquí cap fer menció d'aquell experiment fet amb ratolins als que se'ls posa un elèctrode al centre del plaer i se'ls ensenya que pressionant una palanqueta activen una descarrega del plaer, es passen la resta del seu temps a la palanca de marres, oblidant-se fins i tot de menjar. Un plaer d'aquest tipus no sembla que ens faci feliços. Volem alguna cosa més.

A la vida hi ha moltes coses que no ens poden fer feliços. La vida significa un constant enfrontament amb la tragèdia, això ja ho sabien els grecs. Lo tràgic és tot allò que implica un mal i que no té remei en absolut. La vida n'és plena. Unamuno també va fer una assaig sobre el sentit tràgic de la vida. Un neix i sap que ha de morir, més tragèdia impossible. La vida és un constant anar renunciant, a la fi ningú se'n durà res a cap banda. La vida és incertesa i si tenim alguna certesa aquesta és tràgica, ens hem de morir.

Clar que convertir això en un drama no em sembla gaire intel·ligent. Tràgic sí, dramàtic, no. Les religions monoteistes diuen que hem vingut aquí a patir i que serem feliços en una altra vida, que cal aguantar el sofriment, una visió carregada d'estoïcisme. Els budistes també demanden una absència de desitj per assolir el nirvana, un estat on ja res vols i ja res et fa mal. Per Shopenhauer el desitj i la individualitat significaven també un constant xoc amb la realitat i una font de dolor, així que recomanava eliminar-los. Era un paio molt pessimista. Francament haver de deixar de ser per a no ser infeliç, tampoc em sembla gaire interessant.

Epicur em sembla és qui procura una millor aproximació a aquest enrenou. També per ell el plaer és la màxima que mou la vida, certament ens mou molt més el plaer que el dolor. Però el seu concepte de hedone, traduït com a plaer d'una forma grollera, inclou una visió molt més sofisticada i interessant que una cerca absurda del plaer a qualsevol preu. Podríem traduir-ho millor com joia de viure, saber que l'atzar de l'existència ens durà plaers i dolors i que el que el savi fa és viure'ls sense quedar atrapat en cap d'ells, sense que el nostre ésser més profund resti pertorbat per l'absència o la presència de cap d'ells, el que ell anomenava ataràxia.

Nietzsche va recollir això postulant l'amor fati, estimar tot allò que la vida et presenta doncs tot això és la vida que tens. Afirmar la vida, endinsar-se en ella, aquesta és la qüestió.


Mestres

Un altre mestre amb qui emmirallar-se. Un humanista. La poesia dura una estona, hi han sis vídeos que cal encadenar, però per mi és tota una meravella. La poesia ens diu coses que no es poden dir d'altra manera.

dimecres, 2 de febrer del 2011

El vel de la ignorància

"Així com la veritat és la primera virtut dels sistemes de pensament, la justícia és la primera virtut de les institucions socials... ... les lleis i les institucions, per molt eficients i ben arranjades que estiguin, han de ser reformades o abolides si són injustes".

Amb aquest text comença John Rawls el seu llibre Una teoria de la justícia, editat recentment, 2010, per la Universitat de Girona. És un llibre dens i espès però no menys interessant. Presenta una concepció de la justícia contractualista, és a dir, basada en el mutu acord entre les parts (recull el testimoni dels autors clàssics en filosofia política com Locke, Rousseau o Kant), i per a dur a terme aquest acord cal veure quin seria l'ideal de justícia a assolir i de quina manera seria possible.

De fet, ell no fa política sinó filosofia política, és a dir, planteja un model al que podem anar a parar i permeti la sostenibilitat i compleixi el que es vol atènyer.

Avui vivim immersos en un sistema polític, el capitalisme neoliberal, que, com a model, ja és un fracàs. Si funciona ho fa només per a una minoria de la població, la immensa majoria en queda exclosa i alienada, i, d'altra banda, sempre genera una crisi econòmica sistemàtica inevitable o sigui que, tot i assolint l'èxit en dur-lo a terme, tindrem sempre un món injust. Resulta incomprensible mantenir-se dins d'aquest ideari, però és el que fem.

Rawls planteja una idea que em sembla molt interessant i alliçonadora del que pot ser un sistema just (i que dec al meu amic Plácido el ferme-la saber). La justícia que defensa és un contracte equitatiu que parteix d'un principi d'igualtat entre les parts. El que ell anomena justícia com a equitat. Aquesta equitat s'establiria en una situació -ideal- on les parts estan en una situació característica, ningú sap quin lloc ocupa en la societat. És la idea del vel de la ignorància.

Imaginem-nos que ens diuen: ara naixeràs, aniràs a parar al món, i pots triar quin tipus de societat vols per a viure, quines normes socials i de justícia t'agradarien per a aquest món al que aniràs a parar. Amb tot, tu l'únic que saps de cert és que hi aniràs a parar, però no saps on, ni de quina raça seràs, ni si tindràs un cos físicament fort o feble, ni si seràs molt intel·ligent o poc, si seràs mascle o femella, si tindràs un cos vigorós i saludable o malaltís i nyicris, o qualsevol combinació de tot plegat que és el que ens constitueix a cadascun de nosaltres els humans.

Les parts estarien en una situació desinteressada respecte a grups o partidismes. I se suposa que les parts que assolissin aquest acord serien éssers racionals, és a dir, capaços d'adoptar els mitjans més efectius per els fins determinats.

Bé, molta gent li ha retret a Rawls que això no és un bon punt de partida ja que ens remet a una situació ideal i la realitat és una altra. Però a mi em sembla que permet albirar que el món que tenim no seria precisament el que triaríem si poguéssim tenir l'ocasió. Pensar-ho des d'aquest punt dóna molt de joc per plantejar-se un món més satisfactori. Una idea que empeny inevitablement la cooperació mútua.

Ell arriba a dues conclusions bàsiques. Primer, hauria d'haver igualtat d'assignació de deures i drets bàsics per a tothom. Segon, les desigualtats econòmiques i socials només poden ser tolerades i justes si resulten en beneficis compensatoris per a tothom i en especial pels menys afavorits.

Un món democràtic i lliure donarà com a resultat inevitable distintes concepcions de la realitat, i sovint a més de distintes poden arribar a ser antagòniques. Només evitarem la violència que genera la injustícia evitant la injustícia, conciliant interessos.

Jo diria que tothom ho sap això però estem immersos en un altre vel d'ignorància que ens fa despreocupar-nos-en. En el que J.K. Galbraith en digué la societat de la satisfacció. Ja ens va bé i tira milles.

Fets i valors


Un fet és sempre un fet, o és o no és, no hi ha volta de full. El que canvia és la valoració del fet. El fet serà vertader o fals, la valoració serà si és bo o dolent. El fet és descriu per se, explicitament, i la valoració és quelcom que acompanya al fet sense ser-hi explícitament, com un afegit conceptual que ve donat amb la descripció del fet.

L'ètica és dedica a analitzar els valors que donem als fets. La qüestió és, si els fets són objectius, són els valors subjectius? No necessàriament. Els valors són el resultat de la racionalitat, i on hi ha racionalitat hi ha necessàriament objectivitat, el que significa que no tot és igual -subjectiu- sinó que la reflexió sobre els valors ens empeny en alguna direcció que no és indiferent.

Quan donem al valor de bo a quelcom, a un fet,  a una acció, què volem dir amb aquest bo? Una propietat natural del fet? Sembla que quan donem el valor de bo a algun fet estem entrant en un terreny pantanós ja que difícilment podem establir criteris absoluts sobre el que és bo.

Molts pensadors postulen que la naturalesa humana cerca el plaer i que serà bo tot allò que doni plaer. Però és una relació que no està clara i fracassa. És lo bo plaent? No, hi ha moltes coses -i accions- bones que no ens semblaran plaents. És lo plaent bo? De nou no necessàriament, pot ser que alguna cosa o acció que em sigui plaent em generi -a mi o a algú altre- algun mal.

Kant s'adona que fer el bé no comporta necessàriament la felicitat, ans al contrari. Com estipula la seva conducta? Prenen als demés com un fi en si mateixos i no com un mitja. Establint les nostres accions com si haguessin de funcionar a nivell global. Bé, no sembla una mala idea.

Les teories ètiques han postulat bàsicament dues aproximacions a com considerar el bo i el bé. 
L'utilitarisme que cerca aquests valors en les conseqüències. Com més felicitat doni una acció més bona serà. Una felicitat que l'utilitarisme mira a nivell general, del total de la societat. Cal establir criteris normatius socials que impulsin el més gran benestar per al major número de gent. Hi ha un criteri maximitzador i unificador. Aquí queda clar que sempre hi pot haver un petit residu de gent que resti fora de l'equació, i si et toca estar allà, ho tens fotut. D'altra banda, qui determina què és el que dóna plaer? Ells diuen que és la gent qui ho determina ja que tothom té una concepció del que vol dir ser feliç. Clar que aquí falta veure com computes el nivell de felicitat, una cosa força difícil. El plaer no només té quantitat sinó també qualitat, i aquí hi ha un altre problema de valoració.

El liberalisme moral funciona diferent. Parteix de la base que els individus som lliures i iguals i que cada u es lliure de cercar el plaer pel seu compte. Tothom és lliure de fer el que cregui convenient. Aquí la cosa és individualista, un sistema que dóna lloc a la pluralitat de maneres de cercar el plaer, el bé. Els liberals es constitueixen sobre dues concepcions generals, els que ho fan empenyent la llibertat, i els que ho fan empenyent la igualtat. En aquesta teoria el que és més remarcable és que es defensa que tots els individus tenen uns drets inalienables que cap condició pot sostreure'ls-hi, cosa que l'utilitarisme sí permet si és en defensa d'un bé general.

De tots els pensadors de l'ètica i la justícia destaca sobremanera John Rawls. va escriure Una teoria de la justícia (Universitat de Girona 2009) que va significar una revolució en el pensament polític, hi estiguis a favor o no, no hi ha més remei que tenir-la en compte. En ella hi ha pensaments molt interessants sobre el què és la justícia.

En parlaré en un altre entrada que aquesta ja és prou llarga.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Drets i drets

La declaració universal de drets humans diu, entre altres coses:

  • Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

  • Article 27

  1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
  2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.
Al meu parer aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Si preservem el dret dels autors a ser propietaris i decidir què cal fer amb la seva obra, resulta que les altres condicions queden en entredit, i si permetem la lliure difusió dels coneixements aleshores els drets materials -o sigui econòmics- dels autors no poden ser respectats, al menys no en quan a que impliquin una restricció en la difusió i ús per part de la societat de les mateixes. Llibertat per a comprar, diuen alguns, sí, però si no tens diners no pots comprar res. I hi ha un munt de desposseïts. Hi hi ha un munt d'hiper rics que encara en volen més.
Jo diria que els drets en qüestió estan fonamentats en una societat capitalista que tot ho ven i compra, i que fora d'aquest criteris té moltes dificultats en organitzar-se. Quins drets han de prevaldre? De moment la propietat privada és la que preval pel damunt de tota una altra gama de drets que, tot i ser nominalment molt aclamats, sempre van al darrera de l'altra. Tal vegada hauríem d'invertir la prioritat. 
 
Les lleis tipus Sinde i de copyright no sembla que respectin la difusió de la cultura i el coneixement d'una manera lliure. Se'm dirà que als autors han de poder guanyar-se la vida, doncs clar, però potser s'han de trobar uns mecanismes distints de distribució a fi de poder complir els drets d'accés a la cultura. 
 
En un món ric i excedent d'aliments, no sembla de rebut que hi hagi qui es mor de gana. I en un món amb recursos i coneixements per curar malalties tampoc sembla de rebut que hi hagi qui es mor per no poder accedir a una medicació. I en un món saturat de cultura i coneixements no sembla de rebut que els qui no tenen recursos es vegin foragitats de desenvolupar-se com a éssers humans -que ja se sap que "no sólo de pan vive el humano" (allò del hombre no queda ja bé)- per no tenir diners per accedir-hi.
 
Jo entenc que si volem una societat justa cal redistribuir, cal socialitzar, cal eliminar privilegis, cal construir una llibertat fonamentada en la igualtat, cal garantir una vida digna per a tothom i no només per a uns quants, cal empènyer la fraternitat, cal eliminar l'avidesa desenfrenada, cal eliminar idees com això és meu, meu i només meu, ... en fi, sembla que calen prou coses, i no sembla que estiguem a prop d'assolir-les.

La qüestió és, volem una societat justa? I si la volem, com hauria de ser una societat justa?

La primera és fàcil de respondre, la segona ja no. Però hi han respostes, n'hi han.
Clar que hi han respostes per tots els gustos i aquí sembla que topem en una dificultat gran; la ciència -i sobre tot la ciència social- pot dir com han anat les coses, però no pot dir com haurien d'anar. Tot i que algunes ciències així ho pretenen, això ja no seria ciència sinó política, una cosa força desprestigiada, tot i que constitutiva del fet humà.

La política sorgeix de la relació entre els humans. Vulguem o no estem condemnats a viure plegats. Per tan, estem condemnats a fer política.