Causes i atzar

Deia en un post anterior que la ciència parteix d'una màxima fonamental, que el món és intel·ligible.

És el món intel·ligible? Bé, si fem ciència hem de suposar que sí, si no, s'ha acabat la ciència. Un no pot establir objectivitats si no pot establir lleis que determinin els fets.

La ciència és per definició determinista. Ara bé, sembla que la realitat s'escapa de la determinació absoluta. El paradigma de la modernitat, de la natura vista com una màquina en la que sabent les condicions d'un moment donat es poden establir les condicions d'un altre moment donat, sembla que avui està esquerdat. La ciència ha hagut d'admetre que hi han aspectes de la realitat que no es poden determinar.

Del determinisme més absolut hem passat a haver de considerar l'atzar com un element de la realitat. Podem postular l'atzar de dues maneres, com una falta de coneixements que ens impedeix establir el determinisme, seria un atzar epistemològic, o com una impossibilitat real d'establir determinismes, seria un atzar ontològic. El primer és fàcilment constatable, ara bé, existeix l'atzar ontològic?

Aquesta pregunta segurament no és una pregunta científica -no totes les preguntes ho són- i sí, en canvi, pot ser una pregunta filosòfica. La ciència vol predir, establir lleis que comprimeixin la realitat. Sovint per a fer això no pot establir precisions absolutes sinó que estableix acords en espais restringits de la realitat. Acords que són funcionals, això sí, però que si sortim del camp restringit -de la demarcació- on els apliquem sempre queden en suspens.

Si el món és intel·ligible vol dir que tot el món és intel·ligible. En el moment en què aparegui solament un esdeveniment imprevisible ja s'ha trencat el postulat anterior. Això és el que du al principi de falsabilitat de Popper. La ciència ha de poder posar-se en qüestió, comprovar-se, en cas contrari no estem fent ciència.

La ciència del determinisme parteix de la idea que la realitat és la suma d'elements simples. Però la realitat acaba mostrant-se tan complexa que això resulta inoperant. Avui ja sabem que les coses són summament complexes, i la realitat ha esdevingut una probabilitat més que un fet estàtic.

Causa o atzar, una equació que dóna molt de si.

Hi ha una fantàstica cançó de Silvio Rodríguez sobre això. potser ni la ciència ni la filosofia poden copsar la realitat última de tot plegat, l'altre manera d'aproximar-se a la realitat, l'art, ens pot, si menys no, comunicar l'astorament que ens provoca. 

De nou Jorge Wagensberg il·lumina aquest tema a Ideas sobre la complejidad del mundo. Tusquets. Barcelona 2007. 1ª Ed. 1985.

L'emergència

En la mecànica clàssica (i està clar que parlem de mecànica, d'alguna cosa referent a la màquina) el conjunt d'un sistema remet sempre als seus components. Hi ha un reduccionisme de les funcionalitats del sistema directament relacionat amb les propietats dels seus components.

Amb tot, sembla evident que hi han estructures que apareixen sense que els seus components ens permetin induir-ne cap possibilitat. Per exemple, un àtom d'hidrogen i dos d'oxigen tenen per separat unes característiques determinades,  però quan es combinen constitueixen una nova estructura en la que apareixen unes característiques que no s'expliquen a partir de les anteriors. Això és el que en diem una emergència. Una paella és el resultat de la combinació de determinats ingredients, arròs, tomàquets, peix, etc, que no contenen en el seu sí la qualitat de paella.

Això és el que significa que el tot és més que la suma de les parts, apareixen sempre característiques noves i imprevisibles. Els sistemes és constitueixen com un tot i no com una simple suma de parts, la seva organització dóna lloc a una funcionalitat que genera propietats noves. Formular així reduccionismes des dels components ens pot dur a resultats equívocs.

Sovint els sistemes vius adquireixen una qualitat autooganitzativa, dinàmica i no estàtica respecte a les condicions anteriors. L'emergència d'una funcionalitat pot ser considerada com el resultat d'un comportament adaptatiu que guii la selecció natural.

L'emergència implica una no predictibilitat. Tot i que algú pot dir, amb raó, que un cop apareguda ja resulta predictible, certament, però ha d'aparèixer primer, no es deduïble d'antuvi, i un cop apareguda cal introduir característiques noves que expliquin el funcionament del sistema i que no existien anteriorment. Els organismes biològics són una emergència que sorgeix de la informació continguda en els gens, i que mostren qualitats que cal considerar-les com una totalitat funcional. Els gens són una emergència que sorgeix de la combinació en un sistema químic de determinades molècules. Les molècules tenen unes característiques particulars que sorgeixen de la combinació de determinats àtoms. La ment és una emergència que sorgeix de la relació de les neurones en un sistema complex. La vida és una emergència que sorgeix de la combinació en un sistema de la matèria inert. L'emergència forma part de la realitat arreu on mirem.

A ningú se li ocorreria determinar les societats des de la mecànica quàntica, sembla que això està fora de lloc, però si hi ha qui vol determinar-les des de la genètica. No sé si està clar ja que un diria que algun sistema ha sorgit entre mig que té dinàmiques particulars. Al menys em genera forces dubtes un reduccionisme tan absolut.

La ciència contemporània tracta amb aquesta dificultat d'impredictibilitat des de les teories del caos, de la mecànica quàntica (basada en la probabilitat), de les estructures dissipatives allunyades de l'equilibri, l'autopoiesi o autoorganització dels sistemes vius, etc.

Sembla que la realitat és una cosa complexa i no reductible a elements simples. L'emergència va en camí contrari que el reduccionisme.

D'amor i literatura

Havent hagut d'endinsar-me en els orígens de la literatura europea, una mica a contra cor, tot sigui dit, he de reconèixer que el meu desinterès inicial s'ha trastocat per una satisfacció que només atorga el coneixement de les coses.

Tot i que la literatura europea comença amb les gestes èpiques, amb lloances als herois i a les virtuts socials i vassallàtiques, a l'ordre establert en les corts i el feudalisme, apareix seguidament, als inicis del segle XII, la poesia trobadoresca. I amb aquesta l'amor cortès, la fin'amors (en llengua d'oc amor és femení) i s'obra la porta a un element que ha perviscut inexorablement present en la cultura i l'imaginari de les persones des de llavors fins al dia d'avui.

No és que abans no hi hagués hagut amor, una passió digna i desitjable, Safo i el seu cant de la sensualitat o Teòcrit que ens parla, en els seus poemes pastorals, del sofriment de l'amant -entre molts altres-, però tot plegat emmarcat en un erotisme desvinculat de l'amor com a ideal de vida.

Al segle XII, dins d'una societat petita, de senyors feudals semiindependents, políticament inestables, un grup de poetes inventen una nova manera d'aproximar-se a les relacions amoroses. L'amor cortès és el nom que hem donat avui a aquella aproximació, contraposició de la cort amb el poble, però ells en digueren fin'amors, o sigui amor purificat, refinat. Inventen un codi de l'amor. I foren un grup, és a dir fou una obra col·lectiva, una demanda social i no l'empremta d'un creador individual.

Aquest amor fou un amor desvinculat de la procreació però també del mer fet carnal. Vehiculat en poemes per a ser escoltats més que llegits, i escoltats per les dames a qui anaven adreçats, el que denota d'entrada un canvi en les relacions respecte del món clàssic -i el propi ordre feudal- on les dones -excepte les hetaires- estaven excloses dels banquets i celebracions. Al segle XII, el sud de França esdevé camí d'encreuament entre orient i l'Al'Andalus, entre tradicions i costums, que junt amb les croades i les absències dels cavallers permeten que les dones assoleixin una independència inexistent fins aleshores. Una independència que serà, després, truncada per l'església i la societat aristocràtica cristiana.

La fin'amors s'aparta de les ensenyances de l'església en matèria de relacions, fonamentades en la possessió, en el domini, en el contracte i en un erotisme vertical, i s'endinsa en una altra cosmogonia amorosa. Condemna el matrimoni i enalteix les relacions fora del matrimoni -sempre que no estiguessin basades en la lascívia pura i dura-. Hi ha una transposició dels papers, ara la dona és el senyor i l'amant el servent, i això és realment una novetat fins aleshores inexistent. De serva la dona passa a ser senyora. Si es vol, està clar que això no els dóna drets socials o polítics, però és un canvi transcendental en les relacions home-dona, en la visió del món.

Els amants transcendeixen la seva condició temporal i són transportats a un altre existir. Un transport que no és intel·lectual sinó emocional. Però no consisteix en un transport místic sinó humà, una elevació del sentir humà. No és una via de salvació, no és una idolatria, l'amor és un acte -una passió- ennoblidor sigui quina sigui la condició social dels amants. Un amor que s'encadena a l'erotisme i amb aquest a la sexualitat amb la pedra de toc de la llibertat d'elecció com a bandera.

Emmarquen aquest amor i el fan diferent d'altres passions humanes elements que són antitètics: atracció/elecció, un -o una- se sent atret però alhora tria; llibertat/submissió, igualment un se sent lliure però sotmès alhora; fidelitat/traïció la desfeta de l'una comporta l'aparició de l'altra; ànima/cos ens trasbalsa a tots nivells, física i espiritualment.

Avui som hereus d'aquesta revolució, l'amor com a lliure expressió que es pateix emmiralla les relacions humanes, sigui assolit o no, és l'ideal a tendir, i emmarca qualsevol narració literària o cançó popular. Ho devem als trobadors del segle XII.

Un bon llibre per aproximar-se al tema de l'amor, i d'on surt part del que aquí s'explica: Octavio Paz. La llama doble. Seix Barral. Barcelona 1993.

Un mestre a qui escoltar

De la filosofia

Un bon amic meu em diu que això de la filosofia no pot anar bé, que ha de tenir conseqüències. I he de reconèixer que té raó en part, té conseqüències però jo diria que són positives. Caldria aclarir què és la filosofia i per què va bé llegir-la i dedicar-li una estona.

Si ens remetem a la paraula, aquesta s'origina a la Grècia clàssica. L'amor a la veritat, tot i que més que amor, i si el que recordo no em fa errar, filos té més aviat un significat de tendència, que no pas d'amor. Tendència a la veritat, doncs.

La filosofia, el pensament basat en la racionalitat neix a Jònia, de la mà d'individus com Tales de Milet, Heràclit d'Efès, etc. La desfeta jònia pels Perses desplaça aquest focus de racionalitat cap a altres indrets, com a la Magna Grècia (Sicília i sud d'Itàlia), on, amb pensadors com Pitàgores (nascut a Samos però emigrat a Crotona), o Parmènides i Zenó d'Elea, que generen l'escola eleàtica, evoluciona notablement. A Atenes el pensament racional fou empeltat a la societat pels sofistes, metecs (estrangers hel·lens), que hi arribaren, viatgers i sovint apàtrides. El saber i el coneixement dels quals transformà la societat profundament.

Els sofistes no foren un cos de pensament sinó una manera de presentar el pensament, una manera d'ensenyar. Cercaven, més que la veritat, l'èxit argumentatiu, i el que volien era convèncer, persuadir. La sofistica estava amarada de la vida agonística tant característica de l'ethos -caràcter- grec. Així la intel·lectualitat acabava essent un joc que s'havia de guanyar. Tenien una concepció del saber encaminat a l'èxit i no a la veritat.

Posteriorment apareixen els filòsofs com els podem entendre avui, aquests ja cercaven la veritat en si, no l'èxit, però van estructurar una espècie de gremi professional del coneixement que donà lloc a l'academicisme.

Neix al costat d'aquests el que podríem dir-ne filòsof vertader, l'individu que diu el que pensa i fa el que diu, que és capaç de fer servir la racionalitat i el coneixement per a cercar consistència en el seu viure i la seva existència, creadors d'una visió personal del món. La majoria del saber d'aquests individus no ha arribat als nostres dies, sols algun fragment o referència creuada, figures importants i oblidades (entre ells Leucip, Demòcrit, Hiparc, Anaxarc, Antifon, Aristip, Antístenes, etc, ...) que van formar part d'un món ple de la capacitat de pensar la vida.

La filosofia d'acadèmia, institucional, elitista, on uns quants individus es dediquen a manegar conceptes abstrusos, a fer de professors per a alumnes que sovint no els entenen, entre altres coses perquè es fa difícil entendre'ls, i on es cerca l'admiració i el reconeixement professional, no em resulta excessivament interessant. Formen part del circ institucional, cerquen l'èxit de nou.

Al costat hi trobem altres individus que, tot i que també puguin -o no- fer de professors, ja que en aquest món tothom cerca una manera de guanyar-se  les garrofes, a més fan de la filosofa un art de la manera de viure bé i, com tot art, això implica una praxi, ho posen en pràctica. Pensen com viure la vida de la millor manera possible i la viuen així, amb el que s'estalvien haver d'anar pensant de quina manera viuen la vida que viuen. Aquests no són professors sinó mestres, mostren el que pensen de la vida amb els seus actes.

Com diu Michel Onfray (La inocencia del devenir. Gedisa. Barcelona 2009. Pàg. 29): "La filosofía es la construcción de la propia subjetividad, el modelado de uno mismo, la edificación del propio ser, ..."

No sembla que això hagi de fer cap mal.

Evolució sí, però com?

Hi ha dos grans moments en la història del coneixement humà.

Un seria el descobriment per Nicolau Copèrnic  que la terra no és el centre de l'univers. Després hem sabut que no sols no és el centre sinó que està més aviat en un extrem, en un racó absolutament intranscendent i anodí.

L'altre seria el descobriment per Charles Darwin de l'evolució de les espècies. No venim d'un acte creatiu sobrenatural sinó que la vida i els esses vius provenim d'un constant evolucionar dels organismes. Això va substituir l'explicació teològica -i teleològica- de la creació de forma contundent. Una idea la d'evolució que s'ha estès a altres aspectes del coneixement. Avui mirem molts fets de la realitat dins d'un procés evolutiu.

Amb tot, la idea de l'evolució no ha assolit una unitat científica absoluta. Si bé és cert que és acceptada de manera clara i general per la comunitat científica (els qui no ho fan no haurien de dir-se científics), també ho és que la interpretació dels mecanismes, de la manera com aquesta evolució ha funcionat, ha donat lloc a dues interpretacions no sempre coincidents ni concordants. A lo que en podríem dir distintes aproximacions a l'ontologia de l'evolució.

La primera aproximació, la diguem-ne més difosa, és la que veu l'evolució de la natura i dels organismes considerant-los com una màquina canviant. Una aproximació que té molt de la concepció filosòfica hereva del cartesianisme. La causa del canvi seria, en aquesta aproximació, i de manera exclusiva, la selecció natural. Una visió reduccionista ja que redueix la causa generadora d'organització a una causa absolutament externa a l'organisme, a la màquina.

L'altre important aproximació és la que defensa que, a més de la selecció natural per causes externes -del medi per entendre'ns- hi hauria una causa interna basada en la capacitat autoorganitzativa de la matèria viva.

La primera idea és la que dóna peu a les teories adaptacionistes i genocentristes, on les idees dawsonianes en són un clar exponent. L'altra donaria lloc a la teoria en la que les capacitats internes dels sistemes vius els permeten adoptar una certa dinàmica organitzativa, en la reconvinació genètica per ex., clau en la seva adaptabilitat. Seria la teoria evo-devo de l'evolució. L'evolució afecta al desenvolupament dels organismes i el desenvolupament dels organismes afecta a l'evolució. És una visió més integradora.

Ambdues comparteixen el que són una aproximació absolutament materialista i evolutiva de la vida, absolutament respectuoses amb la idea darwinista de l'evolució, el que difereixen és en la manera com és produeix aquesta adaptació evolutiva, cosa que té, naturalment, moltes implicacions.

També hi ha discussió entre qui defensa una evolució continuada i qui defensa una evolució a salts, com S.J.Gould i el seu equilibri puntuat o el seu concepte d'exaptació.

Té la vida capacitats autoorganitzatives o està a mercè de les decisions genètiques? Som com som inevitablement o podem canviar i generar coses no inscrites d'antuvi?

Descartes defensava la postura de les idees innates, naixem amb un cos complet de capacitat intel·lectiva, unes idees que estan ja inscrites en nosaltres i que ens permeten raonar. Locke i Hume defensaven el contrari, la idea de que som una tabula rasa en la que no hi havia res fins que l'experiència sensible l'omplia de continguts. Ambdues visions són reduccionistes i, potser, una aproximació integradora explicaria més coses. Kant ho va intentar, amb la seva raó pura i la seva raó pràctica. Tant la ment com lo sensible tenien molt a dir en el coneixement.

Bé, qui té raó? Hi ha gustos per tot, clar que la veritat ja vaig comentar no és una qüestió de gustos, caldrà seguir investigant per a treure conclusions solides, si és que és pot. En tot cas està bé conèixer les diferències, ajuden a ampliar allò que sabem.

De l'eternitat

Al llarg de la història humana això de l'eternitat ens ha dut força de corcoll. Sembla que als humans ens afalaga la idea de viure eternament, com els déus. I la idea d'una vida eterna hauria de ser una idea salvífica, que ens tregui de l'enorme desconcert que ens genera la desaparició més absoluta.

Les religions, en especial les monoteistes, com també alguna altre aproximació espiritual com el budisme, ens parlen d'una vida eterna al costat de Déu, en el paradís, o d'un cicle de reencarnacions etern, fins a assolir un estat en que tot està ja bé eternament. De fet això ajuda molt a que el poble estigui ple d'esperances, esperances en una vida futura que serà bona ja que la que aquí viu avui deixa molt que desitjar.

Diríem que això de l'eternitat es planteja com un bé. Però si un s'ho mira un xic a poc a poc, no sembla que sigui quelcom gaire bo, francament. Què és l'eternitat? Quan hagin passat cent mil milions de trilions d'anys encara no haurà ni començat. L'eternitat és molt de temps, de fet és sempre més, bufff!

Si t'agraden el macarrons i et donen macarrons avui, i demà, i demà passat i l'altre i així, arribaràs a avorrir-los. Repetir la teva vida completa una i altra vegada, eternament, ve a ser la mateixa cosa. O estarem allà asseguts a la dreta de no sé qui mirant-nos embadalits? Quina cosa hauria de ser la vida eterna per a no resultar un tedi enorme, ja que, sigui com sigui, acabarà essent una repetició reiterada i tediosa del mateix. No té massa sentit viure eternament. No és un bé, vaja.

D'altra banda, si un resulta que es va transformant al llarg del temps, d'aquí a no sé quants anys, o potser en una reencarnació com defensen alguns, jo seré quelcom que no sóc, algú que no tindrà ni idea de qui sóc ara mateix. Llavors, a mi, el d'avui, què més em dóna? Té algun sentit per a mi, el d'avui concret, allò que hipotèticament seré en un altre moment de l'eternitat? Un pot dir, home seràs la teva continuació. Val si, i li desitjo el millor a això que sigui, però no em convenç. Si jo no sóc jo, llavors tampoc podem parlar que sigui eternament. De nou, què més em dóna a mi?

Jo entenc que la vida comença i acaba. I està molt bé que sigui així. Plantejar-se l'eternitat em sembla fugir d'estudi. El que cal és plantejar-se la realitat. La vida que tens avui, aquesta. És l'única que tens, de fet. Desaparèixer en el no res tampoc ha de ser un drama. Deia Epicur que la mort no li importava gens, ja que quan ell hi era la mort no hi era i quan la mort hi fos ell ja no hi seria.

Nietzsche ens parla de l'etern retorn (aquest home deu ser dels més mal interpretats i tergiversats de la història). Jo entenc l'etern retorn com, més que tot torni a repetir-se, la idea de que sempre retorna, eternament, cada dia, cada instant, la vida que ens envolta, ara i aquí. La vida ens ofereix avui una constant reiteració de possibilitats.

El que cal no és pensar com serà la mort o si viuràs eternament, sinó què fas amb la vida que vius. Lo interessant no és viure molt de temps sinó viure molt. I potser millor, simplement viure.

El gen egoista

Això són coses que diu Dawkins en el seu llibre El gen egoista. Salvat. Barcelona 1993.

Por mucho que deseemos creer de otra manera, el amor universal y el bienestar de las especies consideradas en su conjunto son conceptos que, simplemente, carecen de sentido en cuanto a la evolución. Pàg. 11.

No estoy defendiendo una moralidad basada en la evolución. Pàg. 12.

No estoy planteando cómo nosotros, los seres humanos, debiéramos comportarnos. Pàg. 12.

Mi propia creencia es que una sociedad humana basada simplemente en la ley de los genes, de un egoísmo cruel universal, sería una sociedad muy desagradable en la cual vivir . Pàg. 12.

No hay razón alguna por la que la influencia de los genes no pueda revertirse fácilmente mediante otras influencias. Pàg. 13.

Una advertencia de que si el lector desea, tanto como yo, construir una sociedad en la cual los individuos cooperen generosamente y con altruismo al bien común, poca ayuda se puede esperar de la naturaleza biológica. Tratemos de enseñar la generosidad y el altruismo, porque hemos nacido egoístas. Comprendamos qué se proponen nuestros genes egoístas, pues entonces tendremos al menos la oportunidad de modificar sus designios, algo a que ninguna otra especie ha aspirado jamás. Pàg. 13.

Como corolario a estas observaciones sobre la enseñanza, debemos decir que es una falacia —sea dicho de paso, muy común— el suponer que los rasgos genéticamente heredados son, por definición, fijos e inmodificables. Nuestros genes pueden ordenarnos ser egoístas, pero no estamos, necesariamente, obligados a obedecerlos durante toda nuestra vida.. Pàg. 13.

El hombre es, entre los animales, el único dominado por la cultura, por influencias aprendidas y transmitidas de una generación a otra. Pàg.13.

Defenderé la tesis de que la unidad fundamental de selección, y por tanto del egoísmo, no es la especie ni el grupo, ni siquiera, estrictamente hablando, el individuo. Es el gen, la unidad de la herencia. Pag. 20.

Després d'aquestes advertències en el prefaci diu coses com les següents, no he sigut exhaustiu, sols són a tall d'exemple de lo molt que em grinyolen (les negretes són meves):

Cabe suponer, por lo tanto, que cada miembro de la pareja tratará de explotar al otro, intentando forzar al compañero a invertir más en sus hijos. Pàg. 156.

Aceptamos, simplemente, que algunos animales son

denominados machos y otros hembras, sin interrogarnos sobre el significado de estas palabras. Pero ¿cuál es la esencia de la masculinidad? ¿Qué define, en el fondo, a una hembra? Nosotros, como mamíferos vemos que los sexos están definidos por conjuntos globales de características: posesión de un pene, el hecho de parir a los hijos, el amamantamiento por medio de unas glándulas lactíferas especiales, ciertos rasgos cromosómicos, etc. Pàg. 157.

Sólo tenemos que suponer que hay dos sexos que tienen que aparearse entre sí; no tenemos que saber nada más sobre dichos sexos. Partiendo de este supuesto mínimo, esperamos positivamente que, por iguales que puedan ser desde el principio ambos sexos, divergirán en dos sexos que se especializarán en técnicas reproductoras opuestas y complementarias. La separación entre espermatozoides y óvulos es el síntoma de una separación más general, y no la causa de ésta. Pàg 159.

El sexo femenino es explotado, y la base evolutiva fundamental para dicha explotación radica en el hecho de que los óvulos son más grandes que los espermatozoides. Pàg 163.

Al insistir en un prolongado período de compromiso, una hembra elimina a los aspirantes informales y finalmente sólo copula con un macho que ha demostrado de antemano sus cualidades de fidelidad y perseverancia. Pàg. 16

Francament hi han coses que em grinyolen un munt, i a les (i els) feministes que reivindiquen les qüestions de gènere encara els deu grinyolar més. Basar tota l'evolució en l'egoisme em sembla que es posar-se en una posició cultural molt equívoca. Jo diria que els gens no saben res d'egoismes. I d'altra banda, què passa quan dues cèl·lules s'ajunten per formar un cos pluricel·lular? També és egoisme? O podem dir-ne cooperació? Se'm dirà que és cooperació egoista, però això és una antinòmia, no pot ser.

D'altra banda un gen no actua mai sol, sempre va en conjunt, un impressionant conjunt. Sembla que el tot és molt més que la suma de les parts, és una llei matemàtica, i per tant deu passar el mateix en un organisme, dic jo! En fi, acceptant que diu coses interessants no m'acaba de convèncer del tot, francament.

De la naturalesa humana

Que et pressionin i et posin contra les cordes, obliga a que un tingui clar què diu o pot rebre un clatellot. Sempre ben vingut, ajuda a estar atent. Cal dir que un està escrivint aquí per mirar d'aclarir-se, no perquè ho tingui tot clar. Què més voldria!

Amb tot, el que si tinc clar és que el debat, el posar les idees i concepcions a la palestra, permet fructificar en algunes de noves i, si més no, veure les distintes maneres d'entendre les coses. Sembla doncs important anar a parar a llocs on hi hagi debat i les idees es belluguin. Si un es queda amb el que creu o sap estarà sempre allà mateix. Quan un no es qüestiona el que sap va bé que ho qüestionin els altres.

La cosa que discutim és, què determina (si és que alguna cosa determina, clar) la conducta humana? El medi, la biologia, els gens, la natura; o bé, la cultura, és a dir, tot allò que aprenem i no està inscrit en la informació genètica o en la natura que ens envolta, la manera com responem a lo natural i/o biològic. Jo diria que són extrems que no duen a cap banda, ja que sembla prou possible que ambdues parts hi tinguin alguna cosa a dir.

De fet, de natura i genètica n'hi ha una i de cultures un munt, la genètica humana es caracteritza per permetre una enorme resposta adaptativa, d'aquí l'èxit de l'espècie. Els humans no som tant diferents, o si? El que si hi ha són cultures diferents fins i tot en el mateix entorn natural. La resposta humana té això, es fa difícil de determinar. Podríem aplicar, i de fet es fa, la mateixa evolució de les espècies a les cultures -els memes de Dawkins- i, home, cal reconèixer-li una bona dosi de credibilitat. Però, jo em pregunto, estem condemnats a una societat en la que es prioritzin els ideals -els memes- de la desigualtat i la injustícia? De fet si mirem el món, aquests són els que tallen el bacallà. O, a lo millor, podem fer alguna cosa per empènyer que siguin uns altres. O a lo pitjor, no, ves!

Tenim llibertat? O estem durament determinats? Mmmm! Un no sap què és pitjor, ja que en un cas el món està fatal perquè ha d'esta-ho i en l'altre per culpa nostra. La natura ens remet a una naturalesa humana inexorable? La gran qüestió és, quina és la naturalesa humana?

Per Hobbes l'home era un llop per l'home, i per Locke una colla d'egoistes que només miren el seu propi interès; la societat, el pacte social, havia d'harmonitzar aquests interessos contraposats. Rousseau s'en va anar a l'altre extrem i deia que originalment érem tots collonuts -allò del bon salvatge- i que era la societat i la cultura el que ens convertia en éssers egoistes i ens abocaven al mal. Per Rousseau el progrés no era tal progrés. I potser tenia raó vistes les coses. Kropotkin, molt darwinista ell -i molt interessant- defensava que en la natura el que és més fonamental en l'evolució és la cooperació.

Tots van pensar que calia un pacte social -estatal o anarquista- que resolgués les diferències i ens permetes viure plegats sense estar tirant-nos els plats pel cap. Queda clar que pensar una cosa no vol dir aconseguir-la. Bé, de fet sí, va guanyar Locke, amb la defensa dels drets inalienables basats sobre tot en un, el dret a la propietat. Un dret que a mi em resulta molt sospitós.

El món és així necessàriament o és una contingència? Deia Leibniz que aquest és el millor dels mons possibles, ja que Déu no podia haver creat un món defectuós. Els optimistes pensen el mateix, aquest és el millor dels mons possibles, i els pessimistes...

...els pessimistes creuen que malauradament tenen raó.

Ciència i ideologia

Deia abans que la ciència no ha de tenir ideologia, però, és així com està la cosa? Mmmm! Hi han dubtes, dubtes. Bé, els dubtes ens fan avançar en el camí de comprendre la vida.

Avui vivim immersos en la ideologia liberal burgesa que s'inicia amb la Revolució Francesa. La comprensió del món sempre va parella amb la ideologia que domina lo social, és inevitable. El liberalisme burgés va tenir com a resultat una reordenació dels valors socials considerable i aparellat a això apareix una moral i una filosofia política determinada. I, com no, una ciència.

No ha de sorprendre doncs que els principis filosòfics de la Il·lustració liberal fossin els que ajudaven a consolidar els canvis que aquesta classe en ascens defensava. Contra el domini de l'església i l'aristocràcia feudal, basats en els drets adquirits per naixement o sang, calia recórrer a conceptes que justifiquessin la revolució. Llibertat i igualtat van ser els lemes emprats abastament com a crit de canvi. La racionalitat científica pel damunt de consideracions religioses o sobrenaturals. El món concebut com una màquina immensa que es podia controlar. Déu no desapareix però queda relegat a la causa que inicia tot el moviment de la màquina.

La nova física esdevé dinàmica i no estàtica com abans. Les abstraccions teològiques i màgiques passen a ser ara abstraccions en clau de forces en interacció. Tot té propietats, masses, intercanvis, valors, mesures, exactament com el món social que es construeix. El reduccionisme científic es correspon amb el reduccionisme econòmic, tot es pot intercanviar, modificar, transformar, en definitiva comprar i vendre.

El treball passa també a ser una qüestió d'eficiència i productivitat. Els humans passen de ser ànimes per a ser salvades a ser elements de producció, un valor de mercat. Per la burgesia la natura i la humanitat són ara elements dels que treure'n profit.

Curiosament es pren a la màquina com a model dels organismes i no a l'inrevés. La màquina és el símbol de la productivitat burgesa. La vida d'un organisme viu es desfà en separa-lo, en canvi els constituents de la màquina poden reensamblar-se de nou. Són parts que compleixen una funció. Tot esdevé objectivable, reificable -convertit en cosa-, explotable.

La burgesia va haver de defensar també coses que eren mers nominalismes. El lema d'igualtat i llibertat, drets civils i tota la pesca, queda clar que no van ser -ni són avui- per a tots. Clar que, qui fa una revolució amb el lema: "llibertat i igualtat només per uns quants". No cola. No cola? Doncs va colar. Finalment tenim llibertat i igualtat però només per uns quants, uns quants que tenen llibertat per a comprar i vendre, per a posseir propietats, per a tenir mèrits (ara sustentats per la biologia, els més aptes, més que per la teologia o la força). De fet, les desigualtats de les que els burgesos volien alliberar-se es mantenen -i han augmentat- a dia d'avui.

La justícia i la igualtat no sembla que hagin interessat massa ni a l'aristocràcia anterior ni a la burgesia posterior. La pau si, ja que sense pau la productivitat baixa. La pau no garanteix la justícia i hem de reconèixer que quan la justícia està al servei de la pau perd força del que en diríem justícia.

Així que cada món fa el món que la ideologia dominant demanda, sustenta. Lo social determina el coneixement que se cerca. Cal dir també, però, que el que un coneixement científic tingui determinants socials no li treu veridicitat, quedi clar, la crítica no va per aquí.

D'on surt tot això: R. Lewontin; S. Rose; L.J. Kamin. No està en los genes. Racismo, genética e ideologia. Crítica. Barcelona 2009.

Què és la ciència?

Jorge Wagensberg -ja ho he dit, un home que escriu coses molt interessants- es pregunta (Yo, lo superfluo y el error. Tusquets, Barcelona 2009) què és la ciència. Com distingir el que és ciència del que no ho és?

Està clar que hi ha coneixement però no tot el coneixement és ciència. Cal algun requisit especial per a considerar-la com a tal. Tot plegat parteix de dos axiomes fonamentals, a saber:

• Existeix la realitat.
• La realitat és intel·ligible.

El mètode amb que intento copsar la realitat serà el que em durà a la ciència. Si el que comprenc no constitueix la realitat llavors estic assumint fantasies, ficcions. Hi ha qui defensa que la realitat és incognoscible tal i com és, sols ens fem ressò de la representació que ens en fem.  D'acord, podríem dir així que la ciència és una determinada ficció, una determinada manera de representar-se la realitat. Amb tot, segueix essent una manera particular que se sustenta en tres principis fonamentals:

• Objectivitat. Un no pot mirar-s'ho com li doni la gana, ha de mirar-s'ho el més neutralment possible. El jo ha de quedar exclòs. Segurament de manera absoluta és impossible, però cal un esforç perquè hi hagi la màxima exclusió del jo.
• La comprensió. Comprendre vol dir comprimir, simplificar, evitar tot allò superflu. La creativitat no forma part de la ciència. És pot comprendre tot? Potser no, però allò que comprenem ha de poder explicar-se de forma intel·ligible. De nou, la màxima intel·ligibilitat, no la intel·ligibilitat absoluta.
• Dialèctica amb la realitat. La confrontació constant amb la realitat del que se suposa com a veritat. Aquest és el camí d'evitar l'error, la prioritat la té la realitat no el que jo penso de la realitat.

La ciència és coneixement sense ideologia, quelcom força difícil ja que la ideologia se'ns escola per arreu on som els humans. Bé, de nou cal posar-hi la menor carrega d'ideologia possible.

Al llarg de la història humana han florit múltiples aproximacions a la realitat que es pretenen científiques, és a dir plenes de veritat, però que estan plenes de ideologia. Són conductes no només errònies sinó perillosissimes. Per exemple la teoria creacionista, o el neodarwinisme, o la sociobiologia, o la medicina sustentada pel pensament màgic, o etc, etc, de fet n'estem envoltats arreu.

És la ciència infal·lible? No, clar, ens podem equivocar; la ciència necessita -tercer axioma- de la confrontació constant. Se la pot criticar? No només es pot sinó que cal fer-ho. A tenor d'això crec que Marvin Harris -ferm defensor del materialisme cultural- ho expressa perfectament:

“La ciencia no garantiza una verdad absoluta, exenta de sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos, sino que la ciencia es el mejor sistema descubierto hasta el momento para reducir los sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos.”
Harris, Marvin. Teorías sobre la cultura en la era posmoderna. Ed Crítica. Barcelona 2007. Pàg 157.

Saber no és garantia de res però sense saber no hi ha cap garantia.

Una de Kant

Darrerament he hagut d'endinsar-me en el pensament d'Immanuel Kant. Bé, he hagut i he volgut, tot sigui dit. Fa temps pensava que aquest home era un d'aquest pensadors abstrusos, pesats, carregosos, incomprensibles, un rollo, vaja. I resulta que quan el coneixes el paio resulta de lo més interessant.

No en va deia Juan de Mairena -l'alter de Machado- als seus alumnes:

"En leer y comprender a Kant se gasta mucho menos fósforo que en descifrar tonterías sutiles y en desenredar marañas de conceptos ñoños"

Kant culmina la Il·lustració, l'època de les llums. Per ell la il·lustració permet a la humanitat sortir de la infantesa i adquirir la majoria d'edat, alliberant-la de l'obscurantisme i la foscor de la ignorància. Tot i que ell és conscient que això no és una fita aconseguida sinó un procés iniciat (i qui sap si realment esquerdat posteriorment). Hem d'arribar a la il·lustració dels humans per assolir un món millor, aquesta seria la cosa.

La democràcia del poble inculte pot dur al govern a dèspotes i dictadors terriblement perillosos, però un poble il·lustrat sembla que això no ho faria. L'educació és fonamental.

Kant ens ensenya moltes coses sobre el coneixement, sobre la raó i el seu funcionament. Fins aleshores els filòsofs estaven interessats en saber si la raó determinava la veritat o eren els sentits els que ens hi conduïen. Kant s'interessa per esbrinar què és això de la raó. Tanmateix no sabem si la raó té raó  i permet el coneixement però si sabem una cosa, un fet inqüestionable, un factum, tenim  d'alguna manera, coneixement, i funciona, però no sabem com és que funciona. Com deia Hume no podem determinar com és que és la causalitat, però la ciència que se sustenta en la causalitat funciona.

Kant canvia les coses i arriba a la conclusió que no és que a partir de la realitat construïm coneixement sinó que és a partir del coneixement que construïm la realitat. Això és el que en diem el gir copernicà, tot un canvi de perspectiva. Així Kant es fa quatre grans preguntes: Què puc conèixer? Què he de fer? Què puc esperar? I la darrera, què és l'home? (encara no tenien aquesta cura que avui cal posar de parlar dels humans). Dissocia la raó en dues : la teòrica, o pura, que em permet saber, conèixer, i la pràctica, que em diu com actuar, no necessàriament equivalents. Puc saber com són les coses però això no em permet dir com haurien de ser.

Les dues perspectives donen lloc al que diem antinòmies de la raó, com conciliar el determinisme, el coneixement que em dóna la ciència respecte del món, amb la llibertat que em dóna la consciència de mi mateix, amb l'acte moral. Llibertat o determinisme. La llibertat de l'acte moral és, per ell, aquella que sorgeix del deure, del deure categòric, d'aquell deure que m'obliga a l'acció sense esperar-ne res. És a dir, m'obliga a l'acció correcte inexorablement. Tota acció que no sigui feta sota aquest imperatiu no és una acció moral sinó interessada. I aquest imperatiu és interior a l'individu, no ve donat des de l'exterior.

Per Kant no n'hi ha prou en ser feliç, cal, a més, merèixer-ho.

De melodies

De resultes d'escriure'm amb un amic, músic, em ve a la memòria l'època en que érem estudiants de música, jovenets i plens d'expectatives. Com tots els temps de joventut de tothom èpoques entranyables, clar!

La música permet una gran reflexió sobre la vida. La base de la música és la melodia, una línia que té de pujar i baixar, cal que hi hagi una tensió que es resolgui en una distensió, en cas contrari el que sentiríem seria una sirena, com la de les fàbriques, sempre udolant sense solució. Les melodies pugen i baixen, es tensen i es destensen, per a construir-se.

Les melodies van sovint emmarcades dins d'una harmonia. Si la melodia és una línia l'harmonia és més aviat una xarxa. Ambdues, com la vida, tenen una qualitat fonamental, transcorren amb el temps, sense temps no hi ha música, no hi ha vida. I el temps vol dir canvi.

Ja deia Heràclit, un dels primer filòsofs (si no m'erro segons Nietzsche també l'últim) que no existeix el ser sinó el canvi, el devanir, un mai és sinó que sempre està en constant transformació.

La bona harmonia seria aquella que aconsegueix el màxim contrast amb el mínim canvi. Així sembla que no passi res però, no, de fet passa molt. La vida podem veure-la com una melodia dins d'una harmonia, una tensió que es distensiona dins d'una harmonia canviant que la suporta. Amb un punt final.

En ella hi hem de trobar moments distints: allegrettos i adagis, sostinguts i retards, pianos i fortes, alegro ma non tropo o alegro molto, repeticions i variacions, etc. La vida és una simfonia plena de moviment.

Teoria del coneixement

Diem epistemologia a la disciplina que estudia com coneixem el que coneixem. És a dir el problema del coneixement.

Els clàssics no tenien dubtes que el món era i es tractava d'esbrinar què era el món.

Amb la modernitat la qüestió es trasllada i el que interessa és com sé que això que sé ho sé. Com sé que és veritat? Com sé que existeix res? On s'origina aquest saber? Quins són els fonaments i els límits del coneixement humà?

Quan hi ha d'il·lusió en tot això que en diem saber?

Descartes, preocupat per tot aquest enrenou, dubta de tot el que sap i creu (fins i tot de l'existència de l'estufa que l'escalfa) i cerca una cosa de la que estigui segur absolutament. I la troba, està segur que dubta. Hi ha algú que està dubtant, hi ha algú definitivament. D'això en dirà tenir una idea clara i distinta. És el seu famós Cogito ergo sum!

La cosa que cerca Descartes és trobar un mètode per arribar a la certesa, d'aquí el discurs del mètode. Mètode vol dir camí. El camí de la certesa. El seu camí era el de la racionalitat, la raó com a camí fonamental, segons ell els sentits són enganyosos i n'hem de dubtar.

Per Hume hi ha molt d'il·lusió en el coneixement. Hume estarà en contra d'això i defensarà que el camí està en els sentits, sols puc conèixer el que l'experiència sensible em posa al davant. El camí de l'empirisme.

Com veiem la nit i el dia. Anem bé, doncs. Fàcil la cosa no és.

La modernitat donarà, però, lloc a múltiples mètodes -camins- epistemològics. No és tracta d'una crisi de pensament sinó del resultat del pensament mateix, i dels diferents enfocaments que aquest empra per albirar el coneixement. La raó, els sentits, la psicobiologia, la lògica, la fenomenologia, prioritzaran distintes aproximacions a la qüestió. Una qüestió gens senzilla ja que totes aquestes aproximacions estan imbricades i s'interrelacionen, si n'estires una vas a parar a les altres inevitablement, com en un cistell de cireres.

El que seria interessant és un intent de diàleg entre les distintes aproximacions, un diàleg que costa de trobar, això sí.

Un bon llibre per introduir-se a la qüestió: Josep Lluís Blasco; Tobies Grimaltos. Teoria del coneixement. Universitat de València. 2003.

Oi que és bonic?

Una persona que m'estima m'envia aquestes fotos, és entranyable, les fotos i l'envio...

Escepticisme escèptic

Un dels autors, dels mestres, que més m'han acompanyat al llarg de la vida ha estat Antonio Machado, Don Antonio. La seva poesia ha resultat un pou de bellesa i ha tocat profundament aquest ser que sóc. Però la seva prosa, no tan coneguda, també és fantàstica i summament recomanable.

Rellegint els seus escrits sobre el seu alter ego, Juan de Mairena, aquest parla als seus alumnes que cal ser escèptic sobre allò que se sap. Cal ser fins i tot escèptic del propi escepticisme, el que ens aboca finalment a haver de prendre partit. Finalment ens hem de mullar.

L'escepticisme com a dubte constructiu és una gran idea, com a lloc per a quedar-se summament estèril.

Més d'ànima i cos

Quan algú mor el cos segueix allí present però està clar que alguna cosa ha passat i que la persona ha desaparegut. Això és una de les crítiques que els dualistes empren més sovint per anar contra la teoria de que som només un cos.

Les persones però som un cos que ha de mantenir, com apuntava en un altre post, unes funcions determinades, unes funcions que han d'estar funcionant, si no no hi ha persona que valgui. Som un cos però no només, som un cos que ha d'estar en funcionament. La ment -visió física- o l'ànima -visió dualista- seria l'element que el fa funcionar.

Tots som capaços de descriure què és un somriure, sembla clar i evident, però, on és el somriure? És un moviment dels llavis, de les dents, de l'expressió facial; és, de fet, una clara funció del cos. Si tenim un cos amb llavis i dents i rostre, podem dir que hi ha el somriure inscrit en alguna banda? No, cal una determinada acció, funció, del cos per a que aquesta aparegui.

Serà el somriure una espècie de "extraordinària no física" cosa, entitat, que té una connexió esotèrica amb el cos? O sigui, és el somriure una entitat metafísica? No sembla que això tingui massa sentit. No és una bona explicació.

Amb la ment, allò que em fa ser, allò que em fa estar funcionant el cos en les funcions de ser persona, pensar, estimar, sentir, tenir objectius, gaudir d'una posta de sol, etc, etc, passa un procés similar. La pregunta és llavors: què és la ment?

És la ment l'ànima? Segons la visió dualista sí, allò que íntimament jo sóc està connectat amb una entitat metafísica que m'anima. Segons la visió física del cos no, la ment és una funció fisiològica del cos en funcionament.

A quina visió cal creure? A quina cal donar credibilitat?

O, d'altra banda, podem començar per: com ho he de fer per donar credibilitat a qualsevol cosa que penso com a vertadera?

De costums i tradicions

Darrerament hem assistit a la discussió sobre les curses de braus i vergonyosament no s'han tingut en compte en la prohibició els correbous i els bous embolats. L'excusa és que són tradicions arrelades al territori.

Hi ha una estranya inèrcia a perseverar en les tradicions que no deixa de sorprendre'm. Les tradicions són aquelles accions que remeten a la identitat del grup, no a la de l'individu. Costums i tradicions dues cares de la mateixa moneda, però tan diferents.

Jorge Wagensberg parla d'aquest tema en el seu -com d'altra banda tots- recomanable llibre Las raíces triviales de lo fundamental. Metatemas. Tusquets. Barcelona 2010.

Ens diu (pàg. 218):

"Una buena costumbre persevera -trivialmente- por buena costumbre, esto es porqué mantiene todo su sentido y función: una buena paella valenciana, por ejemplo. En cambio, una buena tradición se mantiene -no menos trivialmente- sólo por tradición, porqué su única función benefica para el grupo es no perder identidad...

La diferencia principal entre costumbre y tradición es que la primera persevera sola, la perseverancia de la segunda necesita ayuda profesional...

La costumbre persevera porqué es compatible con la regla fundamental de lo social. En general la tradición la transgrede."

Sembla que es molt més intel·ligent tenir bones costums que bones tradicions, però les inèrcies identitaries en duen a reclamar la pervivència de tradicions que ja no haurien d'existir. Adoptem la bona costum de posar-les, al menys, en quarantena.

Possibilitats del ser

Què es una persona? Què sóc jo?

Això que sóc, ho seré sempre?

O sigui, la qüestió és: quan em mori moriré o seguiré vivint d'alguna manera? Seré una espècie d'energia que navega per l'infinit i l'eternitat (dos conceptes força fugissers). Suposant que segueixi, què seguirà? Què hi haurà en aquest seguir d'això que en dic jo? Què sóc jo, doncs? Què és ser una persona?

Això ens du a postular una posició original que té tres possibilitats:

• Una persona és una combinació d'un cos i quelcom més, quelcom que no és material, diguem-ne l'ànima. És quelcom que no es correspon únicament amb alguna cosa física. Hi ha quelcom immaterial. Això implica una visió dualista de la realitat, de la vida. Llavors, la ment és material o espiritual? Seguint això el cos afecta l'ànima i viceversa, hi ha una gran i estreta connexió. Però si és així, on està l'ànima? Si és immaterial ha de tenir un lloc material? La destrucció del cos seria la destrucció de la parella i la mort igual? O bé, l'ànima és la part real que jo sóc i viurà més enllà del cos? Sols així no estàs lligat particularment a cap cos.
• Una persona és un cos material, és a dir, un extraordinari fet material. Un cos que pensa i sent i tot això que ens passa i ens fa. És una visió física en la que no hi ha objectes immaterials. Som llavors un cos amb qualitats particulars que no tenen altres cossos (com per exemple les pedres). Un cos que té unes característiques particulars, unes propietats, diguem-ne les propietats P de la persona, l'explicació de les quals és llavors purament fisiològica.
• Una persona és una ànima sense cos, seria una altre possibilitat, idealista. Molt idealista, vaja.

Descartant la tercera via per inversemblant, en les altres dues hi ha una coincidència, som, d'alguna manera, un cos. Falta esbrinar si som alguna cosa més. Podem esbrinar-ho?

Bé, en tot cas podem intentar-ho, veure si som capaços de donar-nos una explicació satisfactòria. Peró l'explicació ha de resoldre i aclarir les coses, reduir la incertesa en alguna mesura. Si l'explicació augmenta la incertesa llavors és una mala explicació.

Veritat i opinió

La veritat és una, les opinions diverses.

La veritat s'ha de desvetllar, descobrir, trobar, les opinions s'han de construir, formar.

La veritat no és pot canviar les opinions sí.

La veritat canvia les opinions, les opinions no canvien la veritat.

La veritat ve del món, de la realitat, cap a nosaltres, les opinions van de nosaltres cap el món.

La veritat és fugissera, amagadissa, de mena, les opinions són sempre presents i amb un gran afany de notorietat.

La veritat no té remei, les opinions sí.

La veritat no pot ser contradictòria però les opinions ho són abastament.

La veritat és difícil de trobar i, un cop trobada, difícil de perdre, les opinions són fàcils de trobar i de perdre.

Quina opinió em mereix la veritat? Quina veritat em mereix la meva opinió?

La veritat és de tots, l'opinió és meva.

Les opinions ens parlen de gustos, predileccions, tendències subjectives. La veritat ens parla de certeses, obvietats, coses objectives.

És poden tenir opinions? Clar que sí, perfectament. Diria que és fins i tot molt saludable.

I la veritat?

La veritat ens té a nosaltres. I ens obliga a l'acció.

Podem distingir les opinions de la veritat?

Costa molt!

De dogmes i correccions

Em diu una bona amiga que quan parlo de lo correcte estic entrant en el camp del dogmatisme, instituint un camí com a vàlid i desprestigiant-ne altres com a no vàlids. Potser sí que té raó, tot i que no voldria caure-hi sembla fàcil caure en el dogma. Els humans ho hem fet abastament al llarg del temps.

Tots pensem que el que pensem és el correcte, això ja ho va dir Descartes en el Discurs del Mètode:

"El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne ben proveït..." I seguint això Descartes prefereix el camí de la desconfiança que no pas el de la presumpció del seu saber. Per això inventa un mètode que l'ajudi a esbrinar quin sentit real tenen les coses, el món.

Amb tot, està clar que no tots els camins, totes les idees, totes les explicacions, son vàlides. O al menys no expliquen amb igual precisió la realitat. Algunes ho fan amb més cura i altres amb menys. Algunes s'hi acosten més i altres més aviat s'hi allunyen. És aquí on jo vull fer incís quan parlo del correcte. En allò que em permet una explicació de la realitat que sigui adient i expliqui convincentment, el més possible, allò que estem intentant aclarir. Lo correcte mai és un dogma, sinó un camí.

A voltes és molt difícil, però podem intentar-ho.

La gran pregunta

Els humans sempre ens hem fet preguntes, des del principi dels temps.

I naturalment després de la pregunta ve la resposta. O les respostes, que, ves per on, sempre generen noves preguntes.

Tot i això les respostes van trigar a tenir una explicació lògica, raonable, i es van decantar per cercar-les en la màgia i la superstició durant bona part de l'existència humana (de fet, encara avui, malauradament, són elements que en formen part).

Els presocràtics van ser els qui van començar a donar-se respostes que ja no se sustentaven en elements meravellosos sinó en la natura i la matèria, tals com l'aigua, el foc, el vent, ... , fou un salt considerable.

Hesiode, poeta de la Grècia arcaica, en la seva Teogonia, planteja ja la gran pregunta:

"Musas que habitáis las mansiones olímpicas desde un principio, decidme lo que de ello fue primero..."

Saber com comença tot això de la vida ens ha atabalat prou. Els clàssics no dubten que el món existeixi (això ho faran després altres pensadors) sinó que volen saber com és que existeix. De preguntar-se d'on ve tot, d'on ve el ser, a preguntar-se què és el ser hi ha un pas petit, i així va anar.

Pot semblar una pregunta banal, què és el ser?, però té molt de marro ja que de la resposta en deriven un munt de conseqüències, com ara, si existeix la immortalitat, o si existeix una cosa tal com l'ànima, o si és lícit l'avortament, o quin sentit donem a la nostra vida, què vol dir ser una persona, etc, casi res! De tot això, d'una simple pregunta en deriva tota una moral, una conducta vital.

Cal tenir cura de trobar una resposta el més correcte possible o ens podem equivocar molt en el que fem a la vida.

Per què l'eriçó?

Un és materialista i ateu, què hi farem, és una cosa que ni puc ni vull evitar (això no és una declaració d'intencions sinó una posició, perquè se sàpiga on sóc). La transcendència em resulta sempre sospitosa. Hom pot estar segur només d'una cosa, som un cos mortal (si és vol, una fisiologia que pensa). La resta de la vida va darrera d'assolir altres veritats possibles, i d'intentar cercar-les sòlides -que no inamovibles- en la mesura de lo possible. La nostra vida transcorre entre la certesa que ens diu que ara vivim i la que ens diu que després morim. Esbrinar com ha de conduir-se aquest entremig, aquest transcórrer, aquest moviment, aquest nomadisme (en definitiva la vida és un anar d'una banda a una altra), sembla que hauria de ser la feina, LA FEINA, que ens ha d'ocupar, la font i guia de tot allò amb què volem omplir el nostre temps, el nostre caminar. No és fàcil.

També voldria deixar clar que el que aquí es pugui dir per part meva serà sempre fruit de les idees d'altri. Jo no tinc gaires idees, o millor dit, les idees que tinc em venen de les que em trameten els demés, jo les agafo i les faig meves, això sí. De fet, qui és tan original que tot s'ho inventa? Potser hi ha algú però jo no. No invento res, com a molt recullo, assoleixo, matiso, milloro -o espatllo-, interpreto, les idees que em trobo. Penso que el que cal és comprendre, sobre tot, comprendre què se'm diu, què hi ha, per poder anar més enllà en el viatge. Un acaba essent allò que compren i incorpora als seus actes.

No crec en els gurus però si en els mestres i els models, en aquells que permeten emmirallar-te, fer-te semblant, que no vol dir ser semblant, sinó això fer-te, anar fent, tenir una pauta, una idea d'on vols anar. Al llarg de la història humana un element que ha servit de model i que han emprat molts pensadors com a exemple són els animals, el bestiari filosòfic és àmpli i n'hi ha de tots colors: el rei lleó, el burro perseverant, l'astuta guineu, el llop solitari, l'ovella gregària, i un llarg etc. A mi m'agrada sobremanera l'eriçó.

L'eriçó és un ésser ple de pues que punxen però que ell no amaga sinó que les mostra de manera clara, que ningú s'enganyi! És quelcom que impedeix la manyagueria del gos, la carícia fàcil i el contacte abusiu. És un ésser solitari, tots vivim en un desert existencial, la vida -i la mort- són esdeveniments solitaris. Tot i que sol viure de nit i no té tendència a mostra-se no s'amaga, ni es mimetitza, ni es camufla, es mostra tal com és. Es protegeix, es defensa, fent-se una bola, és a dir cap endins, aïllant-se, o sigui independitzant-se, oferint una resistència passiva, mai una agressió. És l'hedonisme més pur, evitar el displaer, ja que la violència -tot i que atorgui la victòria- resulta sempre un displaer. Algú dirà que això es deixar el món de banda però és, més aviat, estar en el món per un mateix. Així l'eriçó és prudent, autònom, previsor, caut, tranquil, independent.

Les seves pues ens permeten albirar un ideal de relacions humanes: sóc aquí i et puc punxar, però hi sóc, aquí em tens, posem-nos a prop però deixem-nos espai, mantinguem una distància profilàctica, saludable. No renuncia al contacte amb l'altre sinó que hi posa cura. Els eriçons -com tota bestiola sexual- s'ajunten inevitablement, però amb molta cura i atenció, per no fer-se mal un a l'altre. Cuida així de sí mateix i de l'altre.

Com el que aquí el que es pretén és tenir cura d'un i dels altres. procuraré fer-me eriçó en la mesura que em sigui possible.

Per a saber més de l'eriçó i altres coses: Michel Onfray. Teoria del cuerpo enamorado. Pre-Textos. Valencia 2002.