Apunts d'economia II

Els estats han d'invertir diners per a garantir el manteniment de les estructures polítiques i socials que dirigeixen. És inevitable, independentment de quin tipus d'estat tinguem, un estat que no pot pagar els sous dels seus funcionaris i les despeses de les seves institucions (parlaments, dirigents, policia, exèrcit, per posar uns exemples que no poden ser acusats de despesa social innecessària) se'n va en orris. Tot estat té unes despeses i per tant ha de tenir uns ingressos per fer-les-hi front, és evident. D'on treu els calés l'estat? D'alguna banda han de sortir.

Avui els treu únicament dels impostos, abans de les privatitzacions també els podia treure de les empreses estatals que generaven benefici, un benefici que després de vendre-les (per poc rendibles!) ara van a parar a mans privades. Els impostos són bàsicament el de la renda (IRPF), el de societats (IS), i l'IVA. N'hi havia un altre, el de patrimoni, que afectava als més rics però que avui l'han tret, no fos cas que deixessin de ser més rics.

La cosa és que els ingressos de l'estat depenen exclusivament de l'activitat econòmica. Amb salaris alts i beneficis empresarials l'estat recapta més i, per tant, té més diners per gastar en el que necessiti, falta aquí veure si se'ls gasta en despesa social que millori la vida dels ciutadans o els malbarata.

Si el creixement ve de la mà d'una bombolla especulativa, com de la que venim, i no d'un augment real de la riquesa, d'entrada l'estat recapta molt, ja que tothom gasta i compra (ajudats per un crèdit fàcil) i sembla que tot es collonut, en aquest moment l'estat el que va fer es, enlloc d'empènyer patrons de creixement basats en la producció, ja que hi havia molts ingressos va donar més facilitats als rics, abaixar els impostos sobre tot als trams més alts i desgravacions fiscals empresarials. Ingressava menys percentualment però com hi havia molt moviment la cosa rutllava.

Quan la bombolla especulativa esclata, la demanda baixa, l'economia s'atura, els empresaris no guanyen diners i la banca talla el crèdit, i l'estat recapta molt menys, i a més té més despeses, com d'atur, per intentar pal·liar els efectes de la crisi. El resultat és que l'estat no té prou diners per pagar el que ha de pagar, fa fallida i entra en deute, el famós deute públic.

Com resoldre el dèficit? Abans l'estat podia imprimir més diners, amb el que la seva moneda es devaluava internacionalment, però li permetia un cert marge de disponibilitat, avui, amb la moneda única això ja no pot fer-ho. Pot demanar crèdit a inversors internacionals en el que es coneix com mercat de deute públic, és a dir a bancs i grans fortunes, que han fet beneficis i han deixat de pagar impostos gràcies a les mesures adoptades pels estats, que poden invertir els “excedents” especulant amb el deute dels altres.

La cosa és, els banccs i els especuladors generen una bombolla especulativa (això vol dir no productiva, no es produeix res) en la que guanyen molts diners, degut a això l'economia entra en fallida i l'estat rescabala aquests bancs perquè no peti tot, i com l'estat es queda sense diners i fa fallida demana als bancs que li deixin els diners amb els que els ha rescabalat pagant-los, això sí, un interès. És d'idiotes, vaja. Això significa que l'estat assumeix encara més deute públic amb els bancs i les entitats financeres que els hi deixen.

Que fan els estats en aquest punt? Reduir la despesa per equilibrar les entrades i les sortides, i en què redueixen? Bàsicament en tres coses, serveis socials, educació i sanitat. Però això deixa a la ciutadania i a la societat encara més pobre del que era amb el que la recaptació impositiva segueix baixant, els treballadors perden i els empresaris també i de retruc l'estat també. Si una societat és pobre ningú inverteix en ella, els empresaris no volen produir per produir, ho volen per vendre, el que els interessa no és el producte en sí, sinó la plusvàlua que comporta vendre'l. Si els salaris baixen, imaginem que a zero, tal vegada podrem produir molt però ningú podrà comprar res. Hi ha d'haver un cert nivell d'ingressos salarials perquè l'economia funcioni. Si no hi ha confiança en el mercat el crèdit que hi pugui haver no es destina tampoc a invertir en productivitat sinó en especulació, el que genera noves bombolles i tornem-hi a començar.

Per sortir d'aquí l'estat ha d'invertir en creixement econòmic, no hi ha volta de full, i no gastar de qualsevol manera sinó en despesa pública que millora la vida ciutadana i estimula l'economia al generar llocs de treball amb salaris adients i beneficis empresarials a les empreses que no tenien feina. I aquí pot apujar els impostos amb el que ingressa més, i apujar-los de manera progressiva, el que fa que qui més té més pagui, amb el fet que si no incrementa a les classes mitjanes aquestes no perden poder adquisitiu i segueixen podent gastar i estimulant l'economia (que finalment sempre dona beneficis als més rics). També ha d'empènyer la lluita contra el frau fiscal, un forat en els ingressos de l'estat considerable, i combatre l'especulació que genera bombolles sense produir res.

Si es retalla la despesa pública s'afavoreix als rics, perquè ells si poden seguir pagant en educació sanitat i demés i, a més a més, es facilita l'aparició d'empreses privades que facin el que hauria de fer l'estat, servir a les persones necessitades, que si ho necessiten s'endeutaran per a operar-se o estudiar o desplaçar-se, amb el que el deute públic passa a ser deute privat i benefici dels que poden invertir, els rics.

De moment els governs que tenim CIU i PPSOE ens duen a més crisi i no resoldran la vida de les persones.

L'esport

L'esport ha esdevingut una de les més aclamades activitats del nostre temps. Avui sembla que si no t'agrada l'esport o hi tens cap tipus de prevenció ets una persona forassenyada, arreu s'emfatitzen les seves virtuts i la seva importància social, l'esport és un puntal de les relacions socials del món en què vivim. Així, forma part del model educatiu de manera rellevant, no hi ha escola o col·legi que no tingui els seus equips esportius, i a EEUU forma part del món universitari d'una manera molt intensa, de fet tots hem vist un munt de pel·lícules on el bon jugador del que sigui (tot i ser un xic tanoca) aconsegueix una beca a la millor universitat.

L'esport com a paradigma de la societat vol dir que vivim en una societat profundament competitiva. A moltes persones això els sembla perfectament vàlid i natural, l'ésser humà és un ésser intrínsecament competitiu, la vida, per aquestes persones, és una competició constant i cal aprendre i preparar-se per a competir, per a lluitar, per a vèncer, per a triomfar.

La paraula esport ve etimològicament del llatí deportare, o sigui, portar a una altra banda alguna cosa que originalment no hi era. Què es porta?, què es deporta?: la rivalitat. L'esport és una paràfrasi, una versió de la guerra. Si es vol, molt millor, ja que en principi no es llencen bombes ni es mata a ningú, però l'esperit és el mateix. Un no pot estimar, ser amic del seu enemic, del seu contrari. Ser amic implica voler el millor per l'altre i ningú s'imagina una competició esportiva on facilitis que l'altre guanyi.

Fixem-nos en això, quan un pare juga amb el seu fill petit a futbol, què fa? Li posa la cosa fàcil, li permet que el guanyi, l'ajuda a que pugui gaudir del joc. No pas el “maxaca”, l'ensorra, o el sotmet a la seva superioritat. Igualment, quan jugues amb un amic al que sigui, a ping pong, per exemple, et permets deixar-li la bola perquè pugui lluir-se, per fe un joc divertit, per simplement passar-ho bé. Si estàs competint això és impensable.

L'esport té totes les mateixes manifestacions estètiques que la guerra i els exèrcits, un uniforme, un himne, un sentiment de pertinença a un determinat grup, un enemic declarat, banderes, estratègies, capitans, generals o entrenadors, llenguatge especific (humiliar al contrari, fer-li mal, enfonsar-lo, derrotar-lo...), etc. I odi cap al contrari. Tot i que això molt ho neguen, ja que és políticament incorrecte, només cal observar la realitat esportiva del nostre país. Veure un partit de futbol i no sentir un seguit de “fills de puta” és impossible.

Curiosament hi ha una relació directa entre conflictivitat social i esport, a més conflictivitat social, més importància de l'esport en detriment de qüestions molt més importants i necessàries. Hi ha més tensió entre seleccions de futbol, la dimensió social els fa d'infladors. que en els combats de boxa, per exemple. L'esport és una versió actual del panem et cirquenses de l'antiguitat. Fixem-nos en els diaris, la premsa esportiva acapara la notorietat més absoluta front d'altres noticies que són summament més importants per la societat. Qualsevol diari dedica més planes a l'esport que a la política o a les guerres, a explicar el què de l'economia o a difondre la veritat del món en què vivim.

Hem de distingir entre jugar i fer esport, o entre fer activitat física i fer esport, una dicotomia que se sol fer anar parella però que no  té perquè anar. Són dues coses distintes. En el joc el gaudi està en el mentrestant, en l'esport el gaudi està en el final. En el joc l'objectiu és passar-s'ho bé, en l'esport l'objectiu és guanyar. L'aspecte agonístic forma part de l'esport indestriablement i no en forma part del fet de jugar (l'activitat física pot ser un joc o un esport segons com se l'emprengui).

En el joc no, podem jugar a futbol un grup d'amics i en acabar anar-nos-en tots plegats a sopar i xerrar, compartir vivències i esperances, abandonar l'agonística i la rivalitat, però això no passa en l'esport, o passa en tant poques ocasions que és anecdòtic més que ontològic de l'activitat, algú ha vist que dos equips rivals acabin sopant junts i tenint una relació amigable? Fins i tot en la vessant més light de l'esport, l'escolar, les males paraules, el joc brut, estan a l'ordre del dia. Per molt que hi hagi excepcions la realitat és aquesta i, si no, només cal anar a veure algun partit d'escolars i respirar l'ambient que s'hi cou. I són, cal ressenyar-ho, els pares i els adults qui més fomenten aquest tarannà de rivalitat.

En el joc la facilitat és fonamental, fer-ho fàcil i aprofitar-se'n, en l'esport impera el més difícil, el més dur, el més... Curiosament esport i circ tenen un origen comú, i tots hem sentit aquella famosa frase de: Más difícil todavía. I per què no més fàcil? No hi ha dubte que una component humana és empènyer les pròpies capacitats, anar més enllà del que un ha aconseguit, aprendre més coses, ser capaç d'assumir reptes i resoldre les contingències de la vida. I això implica un esforç, no ho nego. Però, què té més mèrit, l'esforç que un ha posat en realitzar un objectiu, el com ha estat desenvolupant-se en el repte, o el resultat final? El mèrit em sembla bé, cal que donem mèrit a allò que en té, el que cal veure, però, és què té mèrit, a què donem mèrit.

Diria que l'objectiu ha de ser viure una vida satisfactòria i això implica viure-la, és a dir, el mentre tant va passant. Com deia Deleuze, som nòmades, l'essència de la vida és la seva característica nòmada, anem d'una banda a una altra de manera constant i els llocs on ens aturem no són la part important, la part important és el viatge no l'arribada. La part important de la vida és la vida no l'arribada a la fi, o sigui la mort. Penso que no importa on anem, el que importa és, sobre tot, com hi anem, què fem mentre estem anant a qualsevol banda. I aquesta estona és la que ens ha de fer sentir bé.

És clar que les habilitats ens meravellen, quan veiem algú que té una enorme facilitat i mestratge en fer alguna cosa sentim admiració, en aquest cas solem dir, quin art que té (art vol dir fer bé una cosa, la que sigui), però convertir això en una qüestió de jerarquització i d'enfrontament em sembla un absurd. Ben mirat, tots tenim alguna capacitat que ens és pròpia i el que cal és estimular-la per aconseguir que tothom es desenvolupi de manera harmònica. Ningú és tant bo en res que mereixi ser idolatrat. En aquesta societat fins i tot les manifestacions artístiques, que són subjectives per definició, esdevenen objecte de competició: el millor actor, el millor guitarrista, el millor el què sigui. Què tindrà a veure Paco Ibañez amb Andrés Segovia? per exemple, no precisament un aspecte competitiu de qui toca millor la guitarra, això és un absurd considerar-ho, caldria aprendre a valorar el fet expressiu més que el fet competitiu. I cadascú té el seu propi igualment valuós. O això o s'acaba la comunicació de la subjectivitat. De fet tots som igualment valuosos, o ho hauríem de ser.

D'altra banda, què tindrà de tant extraordinàriament valuós que algú sàpiga córrer molt de pressa amb un cotxe, o que toqui la pilota amb gran habilitat, o que jugui al tennis o al futbol meravellosament bé? No vull desmerèixer res ni ningú, però no crec que tingui tant de mèrit com se n'hi dóna. Molts altres aspectes de la realitat tenen molt més mèrit, al meu parer, i són perfectament obviats i silenciats per la societat competitiva. La societat segueix vivint en el mite constant i mitifiquem persones i activitats sols per la fama i el glamur que els acompanya, no pel seu valor intrínsec. De fet, si un té la sort de conèixer aquest mites d'una manera propera, s'adona que no tenen res del que se'ls atorga socialment, d'aquesta aura d'extraordinàrietat, és a dir, que són éssers humans igual que qualsevol altre, amb defectes i virtuts, com tot déu. El mite s'esvaeix amb el coneixement.

Certament ens calen valors, diuen els defensors de l'esport que aporta valors educatius als joves i a la societat. No sé, depèn dels valors que vulguem per aquesta societat. Si el valor que defensem és guanyar, potser sí. Si defensem altres valors, com la generositat, la col·laboració, l'amistat, el desenvolupament com a persona, com a ésser solidari... en tinc els meus dubtes. En l'esport la moral queda sempre relegada a la victòria, qui no ha sentit a parlar de la mano de Dios? Hi ha també un constant maniqueisme i parcialitat en la manera de contemplar-lo, al nostre equip se li perdonen, valoren o justifiquen coses que a l'altre se li retreuen o se li menystenen.

La societat en la què vivim és una societat altament competitiva i no sembla pas que sigui un model de societat que hagi aconseguit reeixir en una vida satisfactòria per a la generalitat de les persones, com a molt per una petita part, sempre que no es tingui en compte que aquesta també està en el mateix vaixell i el deteriorament d'aquest l'afectarà inevitablement.

Pot ser una societat no competitiva? Jo tinc el convenciment que seria una societat molt més humana i satisfactòria, l'esperança que sigui així la tinc, ho reconec, un xic acoquinada vist el que ens envolta.

Què és socialisme?

Howard Zinn ho explica així:

"Let's talk about socialism. I think it's very important to bring back the idea of socialism into the national discussion to where it was at the turn of the [last] century before the Soviet Union gave it a bad name. Socialism had a good name in this country. Socialism had Eugene Debs. It had Clarence Darrow. It had Mother Jones. It had Emma Goldman. It had several million people reading socialist newspapers around the country. Socialism basically said, hey, let's have a kinder, gentler society. Let's share things. Let's have an economic system that produces things not because they're profitable for some corporation, but produces things that people need. People should not be retreating from the word socialism because you have to go beyond capitalism."

Una traducció aproximada:

“Permeteu-me parlar sobre el socialisme. Penso que es molt important reprendre la idea de socialisme en el debat nacional allà on era al tombant del darrer segle (segle XIX) abans que la Unió Soviètica li dones un mal nom. El socialisme tenia un bon nom en aquest país [parla d'EEUU] teníem a Clarence Darrow, a Mother Jones a Emma Goldman, teníem més d'un milió de persones llegint diaris socialistes al llarg del país. El socialisme bàsicament ens diu, ei, deixeu-nos tenir una societat agradable i gentil. Deixeu-nos compartir coses. Deixeu-nos tenir un sistema econòmic que produeixi coses no perquè són profitoses per alguna corporació sinó produir-les en tant les necessitats de la gent. La gent no s'hauria de retirar del món del socialisme ja que ens cal anar més enllà del capitalisme.”

La posició

Tot es comença partint d'una posició determinada. Hi ha dues maneres de posicionar-se a la vida:

• Posar-se de part dels desafavorits
• Posar-se de part dels afavorits

A partir d'aquí es genera tota l'ontologia que conforma el que un és. I el que un fa. La moral, les relacions, el que entenem per dret i deure, la justícia, la producció econòmica, el treball, l'art, l'amor i l'odi que sentim, la societat que bastim, etc.

La primera posició, la que a mi em fa més el pes, està molt desprestigiada en la societat en la què vivim. Les esquerres han estat minades reiteradament per la societat capitalista, on la socialdemocràcia, amb el seu estat del benestar, ha aconseguit maquillar la realitat espoliadora que li és característica. No hi ha ajudat gens la mala praxi dels països anomenats comunistes que han fet molt poc en defensa de les llibertats de les persones. El comunisme, compartir, no era allò companys.

En el món en què vivim, com a molt s'entén la col·laboració com una caritat que fan els que han aconseguit viure amb un nivell de riquesa vers el que no tenen aquesta sort. És una almoina voluntariosa i plena de condescendència, un fet jeràrquic. En la caritat sempre hi ha un que dóna, que està al damunt, i un que rep, que està a sota. La caritat és vertical i classista. De manera general, el que té sempre se sent justificat del què té.

Les necessitats dels que se la xalen bé augmenten de manera irreflexiva, en una apropiació que impedeix que molts altres tinguin les necessitats bàsiques cobertes. Però, per què un es fa ric? Ho va dir Marx i per mi està claríssim, ningú es fa ric treballant. Et fas ric apropiant-te de la plusvàlua, o sigui, de part de la riquesa que no reverteix en aquell que l'ha produït. Quelcom que hem institucionalitzat en el nostre món. Cleptocràcia institucionalitzada.

La solidaritat és horitzontal, no es reparteix segons la voluntat sinó segons el que pertoca, així la justícia es fa present, ningú està per sobre ni per sota i no hi han drets que siguin fruit de l'almoina.

Molts diuen que aquella màxima hobbessiana que diu que l'home és un llop per l'home és una realitat inqüestionable. Això ho defensen sobre tot i exclusivament els que trien la segona opció, és a dir els que ho són. Però hi ha molts homes i dones que de llops no en tenen res i són perfectament humans, només cal mirar al voltant per a veure'ls. Jo me'ls trobo arreu. I estic convençut que molts dels que van de llops per la vida no ho serien si se'ls permetés no ser-ho,  tot i que accepto que alguna excepció hi deu haver.

Si volem fer una societat humana cal excloure als llops de la mateixa. cal impedir que apareguin llops. 

En una societat solidaria no hi fa cap falta la caritat.

Marx en el Soho

Marx en el Soho és una obra de teatre per un sol actor escrita per Howar Zinn, un dels intel·lectuals, historiador, a qui més hauríem de seguir i escoltar per la seva claredat en exposar les coses i veure la veritat de la història. No us la perdeu.

L'obra va ser escrita, al 1999, perquè Zinn s'adonava que moltíssima gent té una idea equivocada de Marx, i ell el volia mostrar tal com era, tal com l'hauríem de saber, com un home de família preocupat per les coses del món i ple d'un humanisme recalcitrant, un humanisme radical.

La idea és que a Marx se'l permet tornar a la terra per uns moments, però per error és enviat en lloc del Soho de Londres, on va viure, al Soho de NY. En l'obra Marx clama contra la mala interpretació del seu pensament, entre altres la tant sovint crítica amanida per tanta gent sobre la Unió Soviètica que no era comunisme de cap mena, i posa de relleu la veritat profunda que conté la seva filosofia i mostra i demostra la tergiversació que se'n ha fet.

La Comuna de París va establir-se des de març fins a maig de 1871, un poder del poble sorgit arran de la derrota de França en la guerra Franco-Prusiana. Després del derrocament per part d'Alemanya del dictador nebot de Napoleo, Carles Lluís Napoleó, conegut com Napoleó III, les tropes prusianes van abandonar París i el vuit de poder que va quedar va permetre que el poble s'unís i establis un govern popular, el primer i potser únic govern de caire realment comunista que hi ha hagut. En dos mesos van autogestionar les fàbriques abandonades pels seus amos, van establir guarderies, la remissió dels lloguer impagats, etc. Va acabar amb la massacre de desenes de milers de persones que lluitaven pr una proposta de llibertat i igualtat.

Més del de sempre.

Reforma de la constitució? No tenen vergonya

Una cosa són els dogmes que ens tramet l'hegemonia cultural i política i una altra la realitat estadística. Sovint ens diuen una cosa, que a força de ser repetida pels mitjans acaba esdevenint dogma públic, però la realitat és tota una altra, la cosa és que la veritat és la que és, sols cal obri-s'hi i veure-la.

El govern d'España reforma la constitució sense comptar amb la ciutadania. La constitució és la llei que regula totes les relacions polítiques i socials d'un país, és vital, per tant, entenent que estem parlant d'una democràcia, que el poble accepti i autoritzi aquest marc legal, en cas contrari no serà un govern del poble el que resultarà.

Per què no han sotmès a referèndum la reforma? Perquè saben que si ho fessin segurament perdrien, la democràcia queda segrestada pel poder polític que està al servei del poder financer. Retallar la despesa pública és un atemptat a l'estat del benestar, a sostenir condicions de vida satisfactòries per la població i és un assassinat de la democràcia, de la dignitat del poble. I ha de quedar clar, no estan autoritzats a reformar la constitució sense un referèndum, entre altres coses perquè ni tant sols ho tenien en el seu programa, per tant, és una estafa a la població. Parlar d'equilibri pressupostari és la manera de dir que redueixen l'estat del benestar. Volen deixar el sostre de despesa pública en el 0,4% del PIB quelcom que cap, cap!, país de la UE ha aconseguit mai, EEUU té un 15% . No només eliminarà l'estat del benestar sinó que anirà en contra de la recuperació econòmica. Reduir el dèficit de l'estat amb la despesa pública i social és fer-ho a costa de les classes populars, o sigui, les més desafavorides.

Cal entendre de què parlem sobre tots aquests assumptes o ens perdrem amb la retòrica del poder, el coneixement és la base de la llibertat, un coneixement que se'ns nega de manera sistemàtica quan s'esbiaixen les informacions.

Què és l'estat del benestar?

L'estat del benestar implica transferències socials, és a dir, transferir d'un grup a un altre, d'una classe social a una altra, dels que més tenen als que menys tenen, per obtenir un equilibri social on tothom tingui una vida digna i satisfactòria, on s'equilibrin les desigualtats socials, es generi ocupació quan l'empresa privada és incapaç de fer-ho i es protegeixi a la ciutadania de la misèria. Sense pensions la majoria de gent gran viurien en la misèria més absoluta.

Hi han quatre grans pilars que fonamenten aquest estat:

• Sanitat pública
• Educació pública
• Pensions.
• Ajudes socials.

Com sabem el grau de desenvolupament de l'estat del benestar (EB)?

Es calcula sobre el percentatge de despesa pública del PIB. Cal entendre, però, que això s'ha de fer segons la unitat de poder de compra de cada país, ja que un euro no compra el mateix a España que a Alemanya, ni costa el mateix aconseguir-lo. La unitat de poder de compra és el barem que ens diu quina relació real hi ha d'adquisició segons cada país. Un altre barem de l'EB és el percentatge de població que treballa en serveis públics.

Les estadístiques són escandaloses:

Treball social:

• España (amb ñ perquè quedi clar d'on es parla) 10% de la població activa
• Mitjana de la Unió Europea (UE) 15%
• A Suècia 23%

Despesa pública en suport social:

• España 20% del PIB
• UE 27%
• Suècia 30%

Protecció social:

• España 5000 unitats de poder de compra per habitant
• UE 7000
• Suècia 9000

España té la despesa pública més baixa en protecció social d'Europa

EL PIB d'España és el 93% de l'Europa dels 15, és a dir, formem part dels països rics sense cap mena de dubte, però la despesa social està en el 70%, la diferència per igualar el % de despesa segons el nivell de desenvolupament econòmic significa que farien falta gastar uns 70.000 milions d'euros més en despesa pública. No fer-ho du inevitablement a pobresa de l'estat de benestar. Ens estan escatimant recursos socials descaradament.

Per què passa això, Perquè hi ha un poder de classe soterrat que fa feredat. I per què soterrat? Perquè parlar de diferències de classe a la societat actual és quelcom que està fora del discurs oficial i estigmatitza a qui ho fa servir.

Però hi han classes socials, sense cap mena de dubte. L'estructura del poder i la cultura mediàtica esta fornida pel 30% de la població més rica.

Les classes privilegiades, aquests 30% de la població, fa servir sanitat privada i la resta, el 70% de classes populars, la sanitat pública. La polarització per classe social no beneficia a ningú, ja que la qualitat de la sanitat pública és millor que la privada, i és evident, si estas malalt ves a la pública, ja que és on hi ha la millor assistència. Sols si parlem de qualitat hotelera o de confort la privada té millors prestacions. La mitjana de temps per visita a la sanitat pública d'España és de 4 minuts per malalt quan a la UE és de 20 minuts. La sanitat pública, però, rep una pressió de la privada desviant part de la seva assistència cap a ella, amb el que es genera un parasitisme de l'assistència pública per part de la privada.

Despesa en educació:

• Espanya 4.3% del PIB
• UE 5.2%
• Suècia 7%

Això vol dir que, a secundaria, Espanya dedica una mitjana de 550 hores lectives per alumne i, en canvi, a la UE se'n dediquen 678. Al final del recorregut acadèmic això vol dir un saldo de dos anys menys d'estudi d'uns alumnes respecte als altres.

Igualment, la classe benestant espanyola, el 30%, fa servir l'escola pública a través de l'escola concertada, amb el que estem davant d'un altre parasitisme del sistema públic per les mans privades.

L'aspecte menys desenvolupats de l'EB és el que correspon a les ajudes de les famílies, el que té, de manera especial i punyent, una discriminació de les dones.

Despesa pública en escoles d'infància (guarderies):

• España 2% de PIB
• UE 28%
• Suècia 58%

Ajuda a serveis domiciliaris

• España 2% PIB
• UE 18%
• Suècia 23%

Qui cobreix aquestes deficiències? sobre tot les dones. Els malalts, els vells, els desocupats estan a càrrec de les dones, que tenen tres vegades més de malalties que els altres ciutadans espanyols, i que les manté excloses i elimina del mercat de treball i de la generació de riquesa de la societat.

En resum, ens estan enganyant, ens prenen pel “pito del sereno” i caldria que la població es queixés, sense protesta social no s'aconseguirà res, haurien d'augmentar les vagues i les mobilitzacions, i s'hauria de votar en conseqüència. EL PPSOE que ens governa, i ens governarà, no és ni popular ni socialista, quelcom que eufemísticament posen a les seves sigles. Són una estafa de govern. Els hem d'acomiadar, i urgeix.

Tot això està extret de la conferència de Vicenç Navarro a http://www.youtube.com/watch?v=F9H-FOlP7Mo

Apunts d'economia I

L'essència d'una bona societat és que tots els seus habitants tinguin una vida satisfactòria. És possible una societat així? De moment està costant dur-la a la pràctica tot i que teoria no en falta.

En les societats actuals la producció és més important per la necessitat de treball, l'ocupació que proporciona, que pels bens que produeix.

Res nega tant la llibertat com la falta o escassetat de diners.

És propi de tota posició privilegiada desenvolupar una justificació política que sembli plausible, ningú vol semblar el dolent de la pel·lícula.

Dicotomia eterna: capital front treball.

Els menys afavorits només tenen veu en tant són ajudats pels més afavorits.

Pels pobres l'estat és una garantia, pels rics una càrrega (excepte quan apareixen moments difícils i calen rescats per fallida).

L'atur és conseqüència de la industrialització.

La diversitat d'interessos durà sempre a una diferenciació entre els individus, a una diversa adquisició de bens i d'ingressos, això, però, no hauria de significar l'establiment de privilegis de classe i l'estat hauria de garantir que tothom tingués una igual accessibilitat a les oportunitats. Per uns l'adquisició de riquesa és el leit motiv de l'existència i per altres no. Acceptar les diferències de motivació i gratificació fonamenta una bona societat, el que no pot ser és l'acumulació de poder per part de minories.

Hi ha fonts d'ingressos que una bona societat no pot permetre (monopolis, especulació, usura, compra d'influències, beneficis de productes que van contra la salut pública, etc...). No hi ha doctrina per a dirimir-los, la realitat ho mostra constantment.

Igualtat d'oportunitats significa benestar social, la violència social va lligada inevitablement a la pobresa.

Per resoldre el conflicte social no serveix implementar un sistema policial sinó l'eradicació de la pobresa.

En una societat funcional ningú ha de quedar al marge de tenir ingressos, de tenir un habitacle, i de poder satisfer les seves necessitats bàsiques.

Se sol posar com a excusa pel control de les ajudes socials l'existència d'un grup social que no vol treballar i pretén viure a expenses dels demés, però això és una fal·làcia, els únics que viuen, o poden viure, a expenses dels demés, és a dir, que no produeixen i viuen una vida ociosa, són els rics.

Oportunitats de treball no vol dir activitat forçosa, això seria esclavatge.

Una bona societat ha de tenir un estat que reguli les diferències i ajudi als menys afavorits. Calen impostos progressius.

Les societats de consum, com la nostra, es fonamenten en la demanda de bens de consum, el que activa l'activitat econòmica i genera ocupació i possibilitats de consumir, en un cercle constant.

Quan aquest cercle es trenca, quan cau la demanda global, apareixen problemes econòmics i socials, els economistes proposen varis mecanismes per reactivar-la.

• Abaixar els tipus d'interès, el que ajuda a la demanda de crèdit, a la inversió en risc tant empresarial com de consum privat. En realitat no funciona, ja que si no hi ha perspectives en el mercat la gent no s'arrisca, o posa els diners en activitats segures que no fomenten l'ocupació.
• Abaixar els impostos, amb el que es pretén deixar més recursos en mans dels individus per a consumir. Sol passar, però, que les persones i les empreses prefereixen l'estalvi, la retenció de la liquiditat, abans que la inversió, amb el que això tampoc ajuda.
• La intervenció activa de l'estat per a crear ocupació. Per a fer això, donar feina a qui no en té, l'estat no té més remei que endeutar-se, un deute que no implica una barrera pel desenvolupament, ja que si augmenta l'ocupació, augmenten els ingressos i s'estimula el consum general. Com la inversió es fa, o s'hauria de fer, en elements socials, escoles, carreteres, hospitals, etc, augmenta el benestar de la societat en conjunt. La recuperació econòmica ha de permetre l'abandó de l'estat d'aquesta política i recuperar-se del dèficit adquirit.

Quan hi ha recessió es sol dir que els treballadors millor qualificats se'n surten millor, una fal·làcia ja que, en recessió, tots, els qualificats i els que no ho estan, en surten perjudicats.

En una economia model, plena ocupació i consum elevat, hi haurà inevitablement inflació. A un augment de la demanda de productes, augmenta la necessitat productiva i la necessitat de treballadors, els salaris pugen i el producte s'encareix, amb el que el cicle s'inverteix. La inversa, preus estables, implica un atur constant inevitable. En aquest cas, preferit per la majoria, ja que l'atur té menys costos que la inflació, cal una política solidària amb els aturats i això implica a tots els actors socials, empresaris, treballadors i estat, però això costa de conciliar i, a més, aboca a una part de la societat a l'ociositat forçada i a l'exclusió. La disjuntiva atur-inflació forma part de les societats de consum. Sembla que el més intel·ligent és cercar un equilibri entre ambdós aspectes, inflació i atur. El mínim atur amb la màxima estabilitat de preus al consum.

La despesa pública pot:

• Invertir en coses inútils que empitjoren la situació.
• Invertir en coses que serveixen per mantenir l'aparell de govern.
• Invertir en coses que ajuden a resoldre el problema econòmic present.

Un bon govern ha de ser capaç de distingir-los.

A l'argument que l'endeutament hipoteca les generacions futures cal posar-hi certes objeccions, el primer és que dependrà del tipus d'endeutament, és a dir, en què s'endeuti l'estat. Si fa carreteres les generacions futures en gaudiran, per tant pagaran per allò que fan servir, Si incrementa la sanitat hi haurà menys persones malaltes amb el que la despesa sanitària es reduirà. Si inverteix en educació i en evitar l'exclusió social incorporarà més individus productius al conjunt social, que pagaran impostos en lloc de gastar en ajudes, i eliminarà conflictes.

Això no és senzill, cal que hi hagi un equilibri entre la despesa pública i els beneficis que atorga, però és inevitable que hi ha d'haver un tant per cent de deute estatal per mantenir el benestar social. Hi ha un dèficit que és necessari i imprescindible.

Acceptant que els éssers humans estem molt lluny de la solidaritat absoluta hem de reconèixer que hi haurà sempre diferències en la distribució de la riquesa. Per l'afany distint que en acumular-la mostren els propis humans, com en les capacitats que en tenen individualment, el que finalment dóna més èxit a uns que a altres. Inevitablement, sembla, l'avarícia és el mecanisme fonamental d'impuls d'activitat (tot i que no l'únic).

Això no treu, però, que cal una política de distribució de la renda que eviti injustícies i no atii el conflicte social. La riquesa social no pot, o no hauria, d'estar en mans d'una minoria. Tot i que tothom està d'acord en justificar com a just i com a legitim allò que rep, hi ha moltes retribucions de renda que són injustes i injustificades.

L'eina més eficaç per a combatre les desigualtats de renda (a banda de l'eliminació de paradisos fiscals, monopolis, informacions privilegiades, control d'inversions fraudulentes o especulatives, etc., que ja s'han comentat) és l'establiment d'impostos progressius. Un element al que les classes benestants s'hi oposen de manera notable i coneguda. La distribució de la renda deriva en definitiva de la distribució de poder. El poder permet tenir més ingressos i més ingressos permeten tenir més poder, un cercle viciós. Un estat fort que redistribueixi seria la solució, clar que cal que els poderosos el permetin.

El conte del pa

En Joan va aconseguir un miracle en el seu sí, va pensar que feia pa i va aparèixer un pensament de pa que va esdevenir real, un cop pensat ja no va caler res més, el pa era allí i ja no desapareixia mai. Poder fer pa només pensant-lo, tot i ser un fet que l'estranyava, li esdevenia una cosa molt simple, s'imaginava pa i aquest es materialitzava sense solució, com una replica de la multiplicació dels pans i els peixos, tant en pensava tant en sorgia, sense fi ni esgotament, el seu pensar va ser de tal magnitud que per molt que es fes servir aquell pa, o sigui que se'l menges algú, sempre es mantenia en la mateixa quantitat, no minvava de cap manera.

En Joan es va dir: fixat, has trobat un filó, puc vendre aquest pa que no s'esgota de cap manera i em faré immensament ric. Com tothom necessita pa hauran de comprar-me'l inevitablement, i com finalment qui l'ha pensat sóc jo, és just que el benefici sigui per mi.

Així que es va dedicar a vendre aquest pa fruit del seu pensament a tots els altres conciutadans, i va adquirir una enorme fortuna i poder. Mentre els demés només tenien la força del seu treball per a pode viure, un treball que s'esgotava en sí mateix, a ell només li calia la força del pensament. I amb el que produí amb el seu pensar podia quedar-se una part del benefici de la força de treball dels altres. Era just, es deia. I molts li van donar la raó.

Cada vegada que els altres, els seus conciutadans, les persones que vivien amb ell, menjaven el seu pa inesgotable, havien de pagar-li una taxa. El problema era que, si per alguna raó esotèrica, algú podia arribar a menjar d'aquest pa sense que ell ho sabés, és a dir, segons ell, li robava part d'aquest pa i no li pagava el que ell demanava, tampoc ho podia notar, ja que, de fet, sempre hi havia la mateixa quantitat en l'estoc.

Això preocupava molt i molt al Joan. Havia d'inventar-se una altra idea que impedís que ningú, ni que fora per necessitat, pogués menjar el seu pa imaginat/real sense passar per caixa i es va inventar una fòrmula esplèndida: el copypa, un dret d'autoria de pa que el govern del país va acceptar i va regular per decret ja que en Joan, gràcies a les vendes de molt de temps, havia aconseguit molts diners i havia adquirit molt poder.

No hi feia res que a altres els fes falta per a desenvolupar-se com a persones i/o no tinguessin recursos, no hi feia res que signifiques un detriment de la qualitat de vida social i una polarització econòmica i de privilegi, uns vivien del treball i altres de les idees, no hi feia res que qui tenia diners no li venia d'aquella taxa però que a qui no en tenia no poder compra-lo li significava l'absència d'aliment bàsic per a fer-se persona, el que polaritzava encara més la societat, no hi feia res que el pa no s'esgotés mai, havia de pagar-se a cadascú el que Déu li havia donat. O el govern, que pel cas és igual.

Els que aconseguien burlar el copypa i es feien amb un tros d'aquell pa, que n'hi van haver d'agosarats i gamberros que ho feien, van ser titllats immediatament de pirates, lladres i perill social, la solució era posar-los a la garjola una estona, fer-los pagar una multa extraordinària i copiosa i, si reincidien, tancar-los per sempre, ja que eren un perill social i impedien amb la seva conducta que el pa, o millor dit, el benefici del pa, circules de manera lliure i natural.

Clar que va seguir essent difícil, ja que el pa, com dèiem, no minvava mai, així que calia més control, i per aquest motiu van posar la policia darrere de tothom i de tota transferència de pa, els ciutadans van perdre la llibertat i els seus actes van passar a quedar sempre més controlats per una entitat adient, l'Spae, i pobre de tu que no els tinguessis en compte.

No hi ha res com donar a cadascú el que li pertoca. D'això en deien, en Joan i els governants d'aquell país, una societat ètica.

I colorín colorado, este cuento...

Naturalment, això només pot passar en un país imaginari.

Capitalisme

Què és el mode de producció capitalista? Quelcom que està en la quotidianitat de les persones i que sovint alguns no sabríem definir ben bé què és. És un sistema de pensament econòmic eminentment burgès, en el que es pretén, o es diu que es pretén, una cosa i en resulta una altra.

Pretensions:

-Fer creure que la llibertat dels mecanismes econòmics de la competència, on es remarca la propietat individual i la igualtat de drets, hauria de produir una maximització de l'ús dels recursos i un creixement econòmic a llarg termini.

-Que la llibertat, la igualtat total dels individus, ja existia des d'un origen en les països que adopten el sistema capitalista

Què hi trobem?:

-L'evolució econòmica i el seu dinamisme només es produeix sota oscil·lacions destructives (crisis) consubstancials al capitalisme.

-L'harmonia econòmica amaga una contradicció social: una divisió en dues classes antagòniques amb interessos oposats.

-La igualtat i la llibertat són en realitat quimeres per la gran majoria d'individus.

-La competència perfecta, adduïda pels defensors del sistema capitalista, du irremeiablement a monopolis i a la concentració de riquesa (i per tant de poder, i per tant de privilegis).

Qui ostenta el domini de la producció capitalista? La classe burgesa, entesa com aquell grup social que ha acumulat els mitjans de producció o el diner per adquirir aquests mitjans. Aquesta classe reivindica la llibertat de mercat i defensa la idea, impossible donada la proposició anterior, que tothom tingui les mateixes possibilitats. Posen la llibertat i la igualtat d'oportunitats com a valor suprem, el seu motiu d'orgull. Aquest “món lliure” es contraposa a les societats socialistes que serien així “societats d'opressió”.

La llibertat del contracte de treball és l'exemple més paradigmàtic de l'antinòmia capitalista. De fet, una de les bases del capitalisme, la reducció de costos, ve donada de la reducció dels salaris, i a això hi ajuda sobremanera una tassa d'atur elevada. A més atur més baixos els salaris. Lo possible, la millora per a tothom, no és lo probable. I lo probable, és a dir, allò estadísticament cert, és que el lloc de partida, des de classe benestant o des de classe popular, genera desigualtats en l'accés a la cultura, la justícia i qualsevol millora de la qualitat de vida. O sigui, dit d'una altra manera, hi ha una palesa i inevitable desigualtat de drets dins de la societat capitalista.

La llibertat de comerç tampoc es compleix, la protecció industrial ha format part del capitalisme des de sempre i, avui dia, els governs corren a salvar el mercat en lloc de deixar que aquest reguli pel seu compte les empreses financeres (bancs) que han fracassat. No es pot, però, fer intervencions de caire social que seria una intervenció desafortunada, diuen.

La democràcia es valora en tant permeti el manteniment de la classe dominant en el poder, palesa més que en el domini polític en el domini econòmic, assegurat per l'educació, l'accés a la informació, el control dels llocs clau, la manipulació d'influències, etc. En cas contrari, el que en podríem dir una sorpresa electoral eventual, allò que eufemísticament es pot anomenar raó d'estat permetrà la possibilitat de suprimir garanties constitucionals o, si m'apures, el cop d'estat.

La bandera del sistema de producció capitalista és la propietat (privada, clar) així, tot i que els defensors d'aquest sistema no deixin de fer-se hereus absoluts del famós lema Liberté, egalité, fraternité, la realitat, repeteixo, la realitat real, estadística, que no és fruit de la voluntat o el desitj, és que això vol dir llibertat de mercat, i d'una propietat, inviolable sota qualsevol altre consideració (llegeixis drets humans) amb una clara desigualtat, segons on estiguis situat en la trama social, de deures vers la societat.

Antonio Gramsci parlava del concepte d'hegemonia segons el qual, en tota societat, hi ha una hegemonia cultural que la impregna i que resulta molt difícil desbancar. En la societat capitalista, la imatge que es difon i fermenta en el mitjans i en l'opinió pública (tot i anant en contra dels seus membres) és el de societat lliure i oberta, quan la realitat és que hi ha una dicotomia entre una classe de persones dirigents, poderoses, capaços d'acumular capital i disposar-ne i una altra massa de persones subordinades i condemnades a treball monòton, mediocre i precari, amb més possibilitats de perdre'l, i caure en la misèria, que de fer fortuna i alliberar-se'n. La idea del triomfador, de l'estalvi i de l'home fet   a si mateix (self made man) és una fal·làcia. Se sol parlar dels beneficis a llarg plaç, cosa que posa als que pateixen en la immediatesa, en el curt plaç, a haver d'aguantar-se en el malestar (deia Keynes que a llarg plaç estarem tots morts).

Al detentor del capital, sobre tot entès com a classe, li passa com a la banca del casino, que sempre guanya, els riscos en què incorren són a la llarga compensats pel mercat o l'estat. El proletariat, recordem que absolutament necessari per a la producció de bens i de capital, només té la força de treball i la necessitat del salari, sempre perd.

No hi ha dubte, quantitativament el capitalisme ha guanyat, ha demostrat ser capaç de produir més bens de consum que mai, és indiscutible, altra cosa és que això hagi significat una millora de la qualitat de vida de la immensa majoria de persones, sense parlar del deteriorament ambiental i l'esgotament dels recursos naturals.

Bé, de moment estem aquí, i sembla que n'hi ha per estona.

Tot això està extret de Capitalismo, Pierre Vilar, Oikos Tau, Barcelona 1988.

Utopia i dignitat

En aquest viatge del coneixement un es troba amb individus que són francament admirables i fascinants, tot i que sovint resulten difícils de seguir, al menys a mi m'ho resulten, ja que el seu pensament és tan ric que si no tens un cert bagatge no entens res. Cal anar-hi poc a poc. La cosa, però, és que a poc que entenguis un xic què diuen, o deien, resulten d'allò més interessants i encisadors.

Antonio Gramsci és un d'aquests personatges, una vida que corprèn, una ment que deixa estorat per la seva capacitat i agudesa i un compromís que és mirall on intentar igualar-te.

Parla Gramsci, en una de les darreres coses que he après d'ell, que quan es parla d'utopies sempre surten aquells que la tiren pel terra demanant un model de la mateixa, adduint que la utopia és impossible per definició, que no té lloc on existir. La idea que entenc diu Gramsci, és que això es posar l'arada davant dels bous, ja que no es tracta d'establir un model. No podem saber què hi haurà en l'esdevenidor, demanar-se per un model inalterable que signifiqui un lloc on quedar-se i on es compleixin les aspiracions de la humanitat es equivocar-se. La cosa és veure què hi posem per a construir aquest esdevenir, quina serà la substància amb la què el farem el que hàgim de fer, amb la que construirem el topos de la utopia.

La dignitat dels éssers humans ha de constituir el que relligui i amb el què bastir el que vingui. El model anirà variant com la vida mateixa, l'anirem fent, i canviant quan calgui, el que cal, però, en aquest canviar, és no perdre de vista allò que ha de ser-ne fonament. 

No calen models sinó continguts.

La massa

Des de l'època clàssica vivim un canvi de paradigma que ha anat transformant el món inexorablement. Del món de la justícia grega vam passar al món del dret romà. Un canvi substancial, ja que a partir d'aquí la idea de justícia quedava en entredit, en suspens, i des d'aquí sols el poderosos podien assolir el domini de la societat. El dret no és justícia ni de bon tros, per molt que així se'ns vulgui fer creure. La consolació pel poble, i la manera de tenir-lo callat, va ser el famós panem et cirquenses.

La Revolució Francesa del 1789 va donar de nou un salt considerable en aquest camí al establir que els éssers humans eren subjectes de dret i no individus de valor. Els drets són quelcom intangible que marca la vida dels éssers humans sense tenir en compte la realitat del que significa viure en pau i en justícia. I, sobre tot, es va impulsar un dret per damunt de tots els altres, un que és inqüestionable en gairebé cap sistema polític dels que existeixen avui, que es remarca sempre amb un pleonasme, la propietat privada.

La Revolució va ser simplement l'ascens de la burgesia al poder social, un canvi des d'una aristocràcia podrida a una altra classe dominant que ha acabat estant tant podrida com l'anterior. Els drets esventats foren sols elements de persuasió per un poble que feia falta per a que el canvi es produís.

L'imperialisme napoleònic i la Restauració subsegüent no van fer més que confirmar l'impuls burgés que atiava la revolució, implementant una societat classista, continuació o transformació d'un feudalisme tradicional, on es va transformar que el que marcava el domini de classe ja no era la sang o l'ascendència sinó el diner i el poder econòmic.

L'engany era fomentar allò de que si vols pots, el triomf com a paradigma de l'èxit, no ja social, sinó existencial. La realitat és que molt pocs poden triomfar, pocs són els escollits i molts els perdedors. La idea de progrés ha calat en la societat sense que aquesta s'hagi adonat del mal que li ha fet aquest suposat progrés. D'altra banda, aquesta idea elimina l'atzar del panorama de la realitat, un element que és indissociable de la realitat i que significa bàsicament l'absència de control.

Al segle XIX es produeix la revolució de les revolucions, la revolució industrial, que va transformar les maneres de produir bens socials, i de retruc riquesa. El proletariat que hauria pogut mantenir una lluita de classe per tal d'exigir un lloc digne dins de la societat va ser transformat a traves del dret i els estats en una societat de consumidors, de propietaris en potència, que es veien reflectits en els burgesos benestants, en les elits socials, i no tenien cap interès en perdre les expectatives, l'única cosa real que tenien i tindran. La societat de classe va ser transformada en una societat de consumidors, o sigui en una societat de massa.

L'individu, que era l'element fonamental de la revolució burgesa ha estat substituït per un atomisme anodí dins del conjunt social., de la massa Per això triomfen tant els clubs de futbol i similars, les pàtries de la massa. Sentir-se part d'una identitat col·lectiva esdevé fonamental quan s'ha perdut la pròpia individual. Un espai on triomfar passa pel damunt de qualsevol altre aspecte. L'esport és l'antítesi de l'humanisme, de la solidaritat.

Deia, si no m'erro, B. Brecht irònicament, que als governs els convenia dissoldre el poble i escollir-ne un altre, i sembla que això és el que han anat fent al llarg del darrer segle. Avui més que un poble tenim una massa social. Una massa que està al servei d'un sistema de producció de riquesa. Els governs no es preocupen de les necessitats del poble sinó de les necessitats del sistema, una entelèquia que pren carta de realitat. Una realitat sostinguda per un imaginari no pot ser de cap manera una realitat, no ja feliç, sinó simplement satisfactòria amb la vida real de les persones.

Canviar de govern no sembla que hagi d'arreglar-ho, és el mateix amb una altra fesomia. Per girar la truita sembla que l'única manera seria canviar, destruir, la massa per aconseguir desvincular els individus consumidors de la idea de club, de nació, del sistema de drets i recompondre una societat d'individus on valors com la justícia o la dignitat els substitueixi.

Hi ha crisis ens diuen, mai a la història de la humanitat hi ha hagut tanta riquesa com avui. Certament hi ha crisi, però no és econòmica.

Què diu el Papa?

Es fa difícil afegir res més al que molt han dit sobre la vinguda del  Papa de Roma a Madrid. Ha quedat clar, per tot aquell qui vulgui veure-ho, que la llibertat i la discrepància estan renyits amb els dogmatismes religiosos.

Alguns vídeos que circulen per la xarxa corprenen i fan vergonya, veure una policia venguda, vil, mal educada, perillosa, terrible, braç d'un poder corrupte que no defensa el poble sinó que ajuda a sotmetre'l. I el Papa no diu res d'això.

Res de nou sota el cel, ja ve de lluny això, l'Església aliada sempre amb les dictadures i les elits poderoses. Hipocresia pura i dura. Què diu el sant Pare de tot plegat?

Seixanta-sis

,

Aquests dies ha fet 66 anys que van llençar això a Hiroshima i a Nagasaki. el 6 i el 9 respectivament.

L'era nuclear ens ha dut a un món d'allò més pervers que demostra que l'estupidesa humana no té límits. Això és una reconstrucció del què va passar.

L'únic país que ha fet servir la bomba atòmica, ho ha fet contra població civil i ho ha fet dues vegades, ha estat els Estats Units, els defensors de la llibertat i la democràcia, que tenen a Déu aliat amb ells, els que diuen lluiten contra el terrorisme. Si això no és terrorisme ja em direu.

Amics així no gaires...

Avui entre varis països tenen emmagatzemades bombes d'aquestes a dojo (bastant més potents), l'estupidesa persevera.

Els que vetllen pel bé del món

Tenim un món ple d'organismes que vetllen perquè visquem bé. És tot un descans el saber-ho. Entre aquests hi han organismes com la FAO (Food and Agriculture Organisation), el FMI (Fons Monetari Internacional), el Banc Mundial o la OMC (Organització Mundial de Comerç). No cal patir que no són els únics, n'hi han més.

Gràcies a aquests organismes els països amb problemes solen... tenir-ne més. En general suposen que cap país pot sortir per sí mateix dels problemes que té i els forcen a adoptar polítiques, gairebé sempre, i el gairebé és de cortesia, que els van en contra i els fa més i més dependents de les ajudes.

La FAO diu que cal augmentar la producció d'aliments per a pal·liar la fam, però resulta que al món hi ha aliments de sobres, el que passa és que estan mal repartits (veure el que en diu Esther Vivas al respecte). S'impulsen els cultius que no responen a les necessitats dels pobles sinó als interessos mercantilistes, l'ús de transgènics, que si bé semblen una solució per a collites més productives i resistents finalment fan que els agricultors pobres depenguin de les multinacionals, tant en el subministre de llavors com de fertilitzants, i això fa que s'empobreixi la diversitat del planter i la fertilitat del terreny, el que a la llarga fa més dependents als agricultors pobres.

Les causes de la fam no són de producció d'aliments, ni pels desastres naturals, sinó polítiques. Els preus dels aliments es determinen en les borses occidentals, que com ja sabem al que es dediquen és a especular. La borsa és la catedral de l'especulació i està molt ben santificada al nostre món. L'especulació reverteix inevitablement en el preu final, ja que si no es fa riquesa de la producció d'alguna banda han de sortir les garrofes, i qui paga en són els pobres del món que tenen dificultats per a simplement menjar. Compres a 10 i vens a 400, negoci rodó.

L'FMI i el BM el que volen, sobre tot sobre tot, és que els països endeutats paguin els deutes independentment de cap altre plantejament, qui ha ocasionat el deute, on ha anat a parar, a qui ha afavorit, etc. Sovint uns deutes que han servit per espoliar al país i enviar riquesa al primer món. A ells els queda sols el deute. Dit en català: cornuts i pagar el veure.

El BM i l'FMI donen crèdits als agricultors perquè puguin finançar les seves collites, créixer i pagar les deutes que han adquirit, però això el que fa de bon començament és endeutar a la població pobre, i són, a més, crèdits dirigits a determinades activitats que generalment, també un generalment dit per cortesia, provoquen deteriorament ecològic i mediambiental. Crèdits que s'han donat regularment a països amb una manca evident d'estructura política i social, sota la direcció de dictadors corruptes, el que agreuja encara més la cosa. Finalment, els agricultors pobres, al no poder resistir l'escomesa dels mercats o el deteriorament de l'entorn, han d'abandonar les terres que han conreat durant generacions. Terres que acaben, com no, en mans dels inversors estrangers.

L'FMI demanda, per a donar crèdit, reformes estructurals i estabilitat als països receptors. Aquesta estabilitat del consum es cerca reduint la despesa pública i aquesta reducció afecta invariablement als pobres, als rics no els cal l'ajuda pública que ja s'ho poden pagar ells el que els calgui. Si no hi ha despesa pública, dirigida per l'estat, llavors l'increment de l'economia es lliura a la inversió privada, al lliure mercat, que ja se sap que de lliure no en té només que el nom. Els qui fan l'agost són els mercats financers i d'inversió que es queden a baix preu el que per a altres es vital: terres, fonts de regadiu, recursos naturals, patrimoni, etc.

La OMC ajuda als països pobres demanant que no hi hagi cap tipus d'aranzel ni subvenció en la circulació de productes, ja que aquests, diuen, distorsionen el mercat. Això si, els països centrals, occidentals, capitalistes per entendre'ns, mantenen les subvencions a una industria agroalimentària pròpia, el que se'n diu dumping, que està molt més desenvolupada i industrialitzada, el que provoca puguin vendre a preus molt competitius (a tall d'exemple, una vaca als EEUU té dos $ de subvenció diaris, més que la immensa majoria de persones del món, uns 3000 milions, que passen gana) i amb una caiguda de preus totalment deslleial enfonsen encara més els sistemes agrícoles del tercer món... i llavors aquests s'han d'endeutar encara més.

És una roda que no para! I una vergonya!

Fins quan durarà?

Diuen que cal augmentar la productivitat, que som poc productius, que treballem poc, vaja. La productivitat és la relació que s'estableix entre allò produït i el temps, recursos, destinats a produir-ho. A més màquines, més inversió empresarial, més productivitat. Alhora que, a més productivitat més producció per treballador i recursos. O sigui, com més augmenta la productivitat, l'empresari més hi guanya i els treballadors més hi perden. A més inversió en maquinària i tecnologia menys necessitat de treballadors i més atur. Una baixada dels preus de consum i més competitivitat en el mercat.

La cosa és que, l'augment de la competitivitat, de la productivitat, no implica de cap manera l'augment de l'oferta de treball. Els empresaris en aquest món en què vivim el que volen és tenir quants menys treballadors millor, és a dir quantes menys despeses millor. El treball, un dret universal, ves per on, no és una institució social, no està enfocat cap aquí sinó cap a la mera obtenció de beneficis per part de l'empleador.

La productivitat europea no ha parat de créixer al llarg del darrer segle i... l'atur també. L'augment de la productivitat no ha implicat de cap manera una disminució de les hores de treball dels treballadors ni un augment dels seus salaris, ans al contrari.

Així han disminuït les rendes del treball i augmentat les del capital. Però resulta que els impostos els sostenen les rendes del treball i els capitals se'n “escaquegen” tot el que poden i més. Qui menys guanya ha de pagar més.

Com més es vinculen els salaris a la productivitat més baixen aquests. Com més baixen els salaris més baixa el consum i la capacitat adquisitiva. Finalment, els diners els fa el capital amb l'especulació. És a dir, amb un sistema que no crea riquesa sinó que la destrueix.

Davant l'atur la resposta neoliberal és abaratir encara més el treball amb el que els treballadors en surten molt més mal parats. I els estats, que li fan el joc, disminueixen els recursos destinats a objectius socials per destinar-los a incentivar les empreses i la inversió del capital.

Les Sicav, societats d'inversió de capital variable, on les empreses puixants amaguen els beneficis, sols tributen un 1% enlloc del 30% que els correspondria. Un xollo vaja! I a més el govern suprimeix l'impost del patrimoni que redueix els ingressos de l'estat en una munió de diners, prop de 2.000 milions de €, any i per a resoldre la manca d'ingressos redueix les pensions. És que són la hòstia!

La banca espanyola és la que més beneficis ha tingut en tota Europa els darrers anys, amb unes pujades de sous del 50% per els seus directius.

Mentre als treballadors se'ns puja l'IVA, el cost de les energies com el butà o la benzina, se'ns augmenta l'edat, i el temps necessari, de jubilació, se'ns escatimen assistències sanitàries i drets en educació.

Diuen que cal disminuir la despesa pública, una despesa que ha estat llarga en cobrir les falles dels bancs i del les caixes, de les entitats financeres,  unes caixes que fins ara eren entitats sense ànim de lucre i a partir d'ara ja no ho seran. Una enorme despesa pública que ni ha incentivat el mercat de treball ni ha significat una millora pels ciutadans, sols una despesa.

Els diners que s'han introduït en les entitats financeres aquestes els destinen a invertir-los en fons d'especulació, que els donen més rendibilitat, que no en donar crèdit a les empreses. Això augmenta la prima de risc dels estats amb la banca, Grècia n'és el cas paradigmàtic.

La cosa és que a més es desestabilitza el mercat i la societat, tot i que hi guanyin molt els inversors, estan matant la gallina dels ous d'or, i el final serà desastrós. Com ho ha estat diverses vegades al llarg del segle XX.

De fet, és més del de sempre, socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

No hi haurà canvi si no hi ha un canvi polític, una altra distribució de la riquesa, un desenvolupament diferent de la realitat social, una altra manera de repartir.

Societat xarxa o societat teranyina

Tota societat té un paradigma en el que es desenvolupa la seva quotidianitat. En la societat del segle XXI la tecnologia d'Internet ens ha portat a una nova manera de relacionar-nos i de conèixer, i d'atrapar-nos en allò que és el que és guai o cal fer per estar en onda i no restar exclòs.

Però no tot és allò que sembla.

Una de les estructures sociotecnològiques que avui semblen més en onda es Facebook. Si no estàs a Facebook et falta quelcom. La joventut, les empreses, les societats de qualsevol mena, les associacions, els diaris i un llarg etc., tenen una pàgina a Facebook que és el que els connecta amb el món.

Internet és una xarxa on relacionar informacions i persones, interessos i possibilitats, on generar vincles, on descentralitzar el coneixement. Facebook, un programa que fa servir la xarxa per esdevenir una teranyina en la que quedar atrapat, on centralitzar el fet relacional i on enlloc de possibilitar l'emancipació esdevé un sistema de control a través de la banalització de la privadesa.

No es poden tenir molts amics, la pròpia definició d'amistat exclou aquesta possibilitat, com no es poden tenir molts amors. L'amistat, igual que l'amor, necessiten un espai de privacitat on desenvolupar-se. Facebook és un aparador on la relació entre els éssers participants esdevé obscena. On els controladors, els amos del tros, o sigui gent relacionada amb la CIA, amb Paypal, amb control de capitals, són els que tenen la capacitat de censurar allò que és possible dipositar-hi o no.

Facebook és un producte de la cultura neoliberal on els propis membres es dignen lliurement dipositar noms, adreces, fotos, interessos, relacions personals, ideologia, localització, etc., etc., a la possibilitat de control per part d'una organització que està a l'ombra i que pot fer el que li sembli amb tota aquesta informació. El que en altres indrets seria una obscenitat aquí esdevé una cosa fantàstica i voluntària.

Hem d'empènyer la societat xarxa, és una de les millors emergències que ens ha donat la tecnologia, una estructura que pot donar lloc a l'adveniment d'un més alt nivell de ciutadania i de comunicació. Però hem de ser curosos i no caure en les teranyines que ens volen fer perdre el que hauríem de conquerir, la llibertat i la independència.

Setanta-cinc

Avui fa 75 anys que uns militars van trair el seu deure i es van alçar contra la nació i el poble als que havien de defensar. Va haver un milió de morts i un desastre humà d'enorme magnitud. Quaranta anys de dictadura que van dur-nos a un endarreriment extraordinari i a una vida gris, plena de por i mancada de llibertat. Després de tant de temps i d'una transició que va ser penosa, per molt que l'esbombessin com a modèlica, avui encara no s'ha fet justícia i no s'ha condemnat de manera institucional aquell fet. Els que van seguir defensant la república continuen constant com a criminals i els que la van trair encara llueixen en algunes places i carrers d'aquest país.

De moment, l'únic jutge (Baltasar Garzón) que s'ha dignat posar aquest tema sobre la taula ha estat cessat. El parlament no ha fet cap declaració institucional al respecte. Mentre, la dreta més reaccionària, hereva d'aquells traïdors, campa al seu aire i munta federacions que exalten l'alçament i escriuen enciclopèdies que tergiversen la veritat històrica. Un es pregunta si realment el franquisme va acabar o simplement es va transformar sota un paraigües nou.

Valgui aquest petit escrit per agrair a tantes dones i homes que van lluitar i defensar la república i la llibertat i als qui el seu país encara no ha fet justícia.

La roba

No fa gaires dies al Congrés dels Diputats van establir una norma que impedeix l'accés a les persones que van mal vestides. Que no guarden la decència adient. Això també ho diu a l'entrada de moltes catedrals i esglésies i l'Ajuntament de Barcelona ha fet una llei per impedir que les persones vagin despullades pel carrer.

Decent ens remet a una idea de convenient, o sigui de conveni, i com sol passar en gairebé tot, les classes benestants són les que dirigeixen aquest conveni. Així, anar decentment vestit vol dir anar vestit com les classes benestants, les elits, determinen. Al final la roba acaba essent un uniforme, una uniformatització que ens identifica amb determinat grup social. Amb determinada concepció del viure.

En origen els éssers humans anaven, i encara hi van a les societats paleolítiques que queden pel món, despullats. Vestir-nos va ser una resposta a les inclemències del clima i a una certa comoditat. D'aquí a esdevenir un element d'estatus hi va haver un pas ben petit.

Deia H.D. Thoreau, al seu recomanable Walden, que ell no era una perxa on penjar la roba que determinat dissenyador de París havia decidit que calia dur. La moda ha estat un dels imperatius de les societats des de fa força temps. Per Thoreau la roba havia de complir un servei de comoditat, i dedicar gaires esforços a vestir-se, sobre tot a vestir-se amb novetats quan un ja té un munt de roba per a fer-ho, li semblava una bestiesa, cosa que subscric totalment.

Quan va venir Evo Morales per primer cop a Espanya va ser molt criticat pel seu jersei, els diaris n'anaven plens, amb una sornegueria totalment ridícula, res, o ben poc, es deia que per primer cop un indígena havia assolit la presidència d'un país amb població majoritàriament indígena, una població pobre i sotmesa a la que s'intentava donar millors condicions de vida. L'interessant era el “look” del senyor president. La forma era més interessant que el fons. Em pregunto si el deixarien entrar al parlament vestit així. O si deixarien entrar a Ghandi tal com anava. O si deixarien entrar a un cabdill de l'Amazònia (suposant que ens fes una visita).

A les darreres manifestacions dels indignats també se'ls qualificava com a perro-flautes per la seva manera de vestir, cosa que els posava en descrèdit i deixava de banda les seves reivindicacions polítiques i socials. Tenim molts prejudicis al veure les persones com vesteixen, si algú va amb grenyes, tatuatges o pírcings, amb robes que no encaixen en els canons de la decència, ja no és gaire ben vist (en els ambients elitistes, clar).

Els magatzems i comerços de la societat en què vivim ens omplen de necessitats, ens diuen que són “especialistas en ti” i que ells saben què ens convé. Ens empenyen a consumir roba i complements que no ens fan cap falta ja que tenim l'armari a vessar. Mentre un munt de persones es moren de fam altres en un any es gasten en roba el que les trauria de la misèria i les permetria menjar. El luxe no s'adiu amb la solidaritat.

És allò que deia en un altre post, hi ha estètiques que no són ètiques. Segurament som allò que duem, no ho poso en qüestió, tots expressem una tendència amb la nostra manera d'abillar-nos. Clar que caldria veure què significa dur determinada roba o moda i dur-ne una altra. Potser si ho veiem sota una altra òptica resultarà que el que ens sembla decent i “guai” no ho és gaire.

La quota

Tot i que l'activitat humana ja fa temps que està descontrolada i ha generat diferències i polaritzacions socials entre rics i pobres, fins no fa gaires anys sembla que el planeta era capaç de restituir allò que desfèiem i tornar-ho a posar en solfa. Deixant de banda les injustícies que això du implícites fins a cert punt podria haver qui defenses que la vida és una lluita i cadascú té allò que li toca. En tot cas, això fa ja uns quants anys que no és així, si no m'erro, a meitat d'any ja ens hem menjat l'energia que el planeta és capaç de reposar, la resta de l'any ens mengem el futur, un futur que cada vegada serà més negre. No sols hipotequem el nostre futur sinó que hipotequem el futur dels altres i del planeta sencer. Un desastre, vaja.

El sistema de vida que destrueix l'equilibri no és el de la immensa majoria del món, sinó el de la minoria benestant, opulenta, de les societats occidentals. Si tot el planeta visqués com vivim els occidentals no donaria prou de sí, ens farien falta tres o quatre planetes per a suportar-ho. Conclusió, alguns hem de deixar de consumir.

Potser seria interessant instituir un carnet o targeta energètica, de la manera de la dels radiòlegs que va canviant de color i quan han rebut prou radiació els diu que deixin d'exposar-s'hi. Aquest xip ens donaria la nostra quota d'energia disponible, la que pot generar el planeta dividida per tants habitants com hi vivim. No podria ser intercanviable ni transferible, et toca la que et toca i prou.
Amb el ritme de vida de més d'un, no al juny, sinó a fi de gener ja l'haurien exhaurit. Potser llavors ens hi miraríem més en com la gastem.

La fe de uno

He topat amb aquest poema de Cernuda i m'ha agradat tant que el transcric aquí, l'honestedat amb un mateix com l'element important, el que més.

Poema 1936, Luis Cernuda

1936

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,
cuando asqueados de la bajeza humana,
cuando iracundos de la dureza humana:
Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.
Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

En 1961 y en ciudad extraña,
más de un cuarto de siglo
después. Trivial la circunstancia,
forzado tú a pública lectura,
por ella con aquel hombre conversaste:
Un antiguo soldado
en la Brigada Lincoln.

Veinticinco años hace, este hombre,
sin conocer tu tierra, para él lejana
y extraña toda, escogió ir a ella
y en ella, si la ocasión llegaba, decidió apostar su vida,
juzgando que la causa allá puesta al tablero
entonces, digna era
de luchar por la fe que su vida llenaba.

Que aquella causa aparezca perdida,
nada importa;
Que tantos otros, pretendiendo fe en ella
sólo atendieran a ellos mismos,
importa menos.
Lo que importa y nos basta es la fe de uno.

Por eso otra vez hoy la causa te aparece
como en aquellos días:
noble y tan digna de luchar por ella.
Y su fe, la fe aquella, él la ha mantenido
a través de los años, la derrota,
cuando todo parece traicionarla.
Mas esa fe, te dices, es lo que sólo importa.

Gracias, compañero, gracias
por el ejemplo. Gracias por que me dices
que el hombre es noble.
Nada importa que tan pocos lo sean:
Uno, uno tan sólo basta
como testigo irrefutable
de toda la nobleza humana.

LUIS CERNUDA

Molèsties

No sóc massa aficionat a reenviar els post que m'arriben al correu, però quan em semblen que valen la pena sí ho faig. No fa gaire vaig reenviar-ne un sobre l'ocupació palestina força dur. Una amiga em va contestar molt molesta que fes el favor de no enviar-li aquest tipus de missatges ja que la posaven trista i no li servien de res, que ja tenia la seva consciència formada i que això no l'ajudava gens. I segur que ho és una persona conscienciada, potser va ser un mal moment.

Això ve a to que sembla és prou general ens molesta que ens posin coses dures de la realitat al davant: veure nens morts de fam mentre mengem, o cossos destruïts per conflictes bèl·lics mentre estem xalant en una terrassa assolellada. També sembla que la reiteració d'aquestes noticies de la realitat els converteix en quelcom buit, quotidià, i perden la força de fer-nos reaccionar més que no sigui per apagar la tele o la radio.

Sigui com sigui, diria que cal tenir present què passa al món per a, primer, indignar-nos, i després, reaccionar, fer-hi quelcom. D'aquesta realitat n'he trobat una mostra en el llibre de Juan Carlos Monedero, Disfraces del Leviatán. El papel del Estado en la globalización neoliberal, editat per Akal. Us la transcric, és un informe de les ONG sobre la globalització de l'any 2008, avui no deu haver canviat massa i si ho ha fet segur que no per bé.

• 50 milions d'afectats per VIH són proscrits per la societat.
• Gairebé 900 milions de persones no tenen accés a una bona alimentació.
• 1100 milions viuen amb menys d'un dolar al dia.
• 1200 milions no tenen accés a aigua potable.
• 771 milions són analfabetes.
• El 70% del pobres del planeta són dones.
• 10 milions de nens i nenes moren abans dels 5 anys.
• 507 milions de persones moren abans dels 40.
• El 75% dels pobres són agricultors.
• Cada minut mor un nen de Sida.
• Cada cinc minuts mor un nen per malalties curables.
• Cada 8 segons mor un nen per aigua contaminada.
• Cada 3 segons mor un nen de desnutrició.
• Cada segon mor un bebè per falta d'atenció adient.
• Cada minut mor una dona embarassada pel mateix.
• 100 milions de nens són explotats per la prostitució infantil.
• El 55% de les dones del planeta són mares solteres i viuen en la pobresa.
• El 32% de les nenes de 15 anys són embarassades.
• El 80% de la sang de les transfusions mèdiques prové dels pobres.
• El 70% dels òrgans dels trasplantaments provenen també dels pobres.
• Paral·lelament, el preu del blat augmenta un 90%; el del blat de moro un 40%; 2500 milions de persones en depenen directament per a sobreviure. La raó: la producció de biocombustibles per fer anar els nostres cotxes i fàbriques.
• Amb un 1'6% dels ingressos del 10% dels més rics del planeta s'acabaria la fam al món.
• Hi ha 500 éssers humans al planeta que posseeixen cada un d'ells més que un milió de persones pobres.
• Els rics d'Estats Units tenen més renda personal que el PIB junt d'Europa, Xina i Americà Llatina.
• Etc., etc., etc...

Francament, és indignant, caldria que ens molestés molt, molt, que això passi, ens molestés tant que ens poséssim les piles per a evitar-ho.